Em voldria referir al gran patriota espanyol i ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, i crec que és important insistir en la glosa d’una frase que no ha tingut l’atenció que mereixia. Va dir en la seva compareixença a la Comissió d’Hisenda del Congrés el passat dia 7. “Hem fracassat en la construcció de l’estat de les autonomies” digué Montoro i, sorprenentment, el món va continuar girant al voltant de Nuevos Ministerios sense que cap cataclisme alterés l’espanyolíssim curs de les coses.

Una primera i sucosa reflexió: segons Montoro, és “el de les autonomies” l’estat fracassat, no pas l’espanyol. En el subtext (anava dir en el subconscient però crec que en són i molt de conscients) rau l’arquitectura oculta del 78. Primer tenim un estat espanyol de tota la vida. El dels Reis Catòlics, el de la Transacció al final del franquisme. L’estat dels amics i familiars, el de l’ambaixador de Bèlgica i la Pilarín, germana del rei. L’estat indissoluble, l’etern, l’unitari… I, com a una mena d’estucat venecià de color salmó, com un paper pintat passat de moda, com una bastida inestable que s’ha d’anar enretirant de l’edifici principal, queda “l’Estat de les autonomies”.

Dit d’una altra manera. Per a Montoro i pels poders capitalins, la refundació de l’Estat Espanyol depèn d’assumir que aquest sistema de “conllevancia” amb bascos i catalans està amortitzat. Davant les fragàncies de plurinacionalitat que varen embriagar la catalana terra mentre el “govern del canvi” va semblar possible, torna l’antiga flaira a resclosit de la recentralització. Perquè l’Espanya de sempre sobrevisqui, la nova, la dels cafès i tallats, ha de finar.

Però tenim una segona lectura de la sententiae de Montoro. És aquella que accepta i assumeix l’argument del greuge fiscal català. El sistema de “solidaritat entre territoris” no ha servit, trenta anys després, ni per apropar les rendes entre les espanyes. L’argument de l’espoli, de la ineficiència, de la inutilitat, és ara l’oficial. Els nostres diners no han anat a millorar la vida dels andalusos. Ho diu Montoro, no el Cercle Català de Negocis.

I doncs, a on han anat les transferències de rendes de l’estat de les autonomies? Doncs, és evident. A l’altre Estat. Al central. Al del fons de reserva de les pensions buit i el deute públic ple. I per demostrar que aquesta no ha estat una frase fora de context sinó una declaració de guerra, Montoro ja ha segrestat els fons de l’Aragó i d’Extremadura, a més d’amonestar dotze comunitats autònomes.

Aviat. Molt aviat, els pobres d’aquesta dissortada península, veuran que de l’experiment autonòmic n’han sortit sense un duro i sense el minso poder polític que tenien. Ves que no sigui que amb una recentralització tan maldestra i amb aquestes diferències entre rics i pobres, facin néixer en quatre dies un emprenyadíssim independentisme extremeny.

Article publicat a El Món