La confusió entre l’independentisme i el nacionalisme és molt freqüent. L’oligarquia econòmica catalana és defensora de l’status quo, per tant, la seva reivindicació s’ha limitat al finançament. Per aconseguir ser un partit de majories influent, CiU ha brandat la bandera dient que defensava Catalunya a Madrid i així ha aconseguit un suport electoral impressionant. Però encara que molts catalanistes el voten i s’han anat impregnant del seu ideari, no el votarien de no haver-hi aquest conflicte, perquè no són persones estrictament de dretes.

En tot cas, per a molta gent l’equació és: catalanisme = nacionalisme = dreta = aquesta gent només vol la pela. Evidentment hi ha un desequilibri fiscal i aquest es fa molt desagradable per qui creu que España no ens respecta, i fins i tot molts independentistes veuen l’espoli com una manera pràctica per convèncer aquells que no són catalanistes. Però estic convençut que el factor econòmic no és el més important, sinó que ho fou la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. És a dir, que és la falta de respecte i no el dèficit fiscal. Però com que, a més, l’auge de l’independentisme ha coincidit amb la crisi, molts ho han interpretat com una cortina de fum davant les retallades. I és cert que la dreta escombra tot el que pot cap a casa, i que molts sobiranistes culpen a Madrid de tot i prometen fraudulentament que l’endemà de la independència ja no hi haurà crisis ni retallades, però malgrat tot, els motius de l’independentisme, que no nacionalisme, són força més profunds que la butxaca, per desgràcia per a Madrid.

EL PERQUÈ DE L’INDEPENDENTISME

El problema d’encaix entre la societat catalana i l’Estat espanyol, té més a veure amb un franquisme no superat que amb la identitat diferenciada. La identitat d’Espanya s’ha forjat a través de la història: l’extermini a Abya Yala, el gir autoritari de 1714 i, sobretot, el cop d’estat franquista. Ja després de la Guerra, Franco va executar 100.000 persones! Si ho comparem amb Pinochet, 3.500 morts o Videla, 30.000, ens fem una idea de la magnitud del genocidi. I posteriorment el PP ha estat hereu d’aquesta concepció d’Espanya, i de la que a vegades el PSOE o altres no han sabut desmarcar-se prou, ni per suposat contrarestar. I aquest partit, disfressat matusserament de demòcrata, ens fa la vida impossible. 38 anys després de la mort del dictador, seguim pràcticament amb la “Una, grande y libre” i no es pot qüestionar res que pogués moure aquests ciments.

A Catalunya s’ha anat construint una societat que ha anat sortint del franquisme, malament però s’ha anat fent camí. A Espanya s’ha avançat molt menys i és que allí el PP és gairebé hegemònic i li dóna suport més del 50% de la societat, a Catalunya en canvi, aquestes idees només les recolzen un 15%. La dreta de CiU és igualment injusta, però que no és impositiva ni intransigent com si la del PP. Cal que estiguem actius per anar endavant amb el procés fins a aconseguir la independència i l’elaboració participativa d’una constitució catalana potent: republicanisme, absència d’exèrcit, mecanismes de democràcia profunda, protecció activa de drets socials, mecanismes anticorrupció, mitjans de comunicació amb accés de la ciutadania… I amb els espanyols sempre que calgui ens trobarem per avançar.

Per Jordi Oriola i Folch