Que ningú ho mal interpreti, no es tracta de qüestions de relacions entre persones, es tracta de la formació del govern d’Espanya entre els partits polítics que estan a la palestra i poden decantar la balança a dreta o esquerra, si és que volen.
En les relacions personals, per fer un trio cal que els tres es posin d’acord de forma discreta, què volen fer i en quines condicions, i no anem més enllà per no trepitjar terrenys empantanegats. En les relacions entre polítics, en què els objectius dels mitjans informatius no paren d’enfocar-los, la cosa ja és diferent. Es posen barreres i condicions, línies vermelles en diuen, per quedar bé amb els seus i marcar territori amb els altres possibles socis a l’hora de fer el trio. Malament rai, serà difícil perquè si d’antuvi fas públiques les condicions i després s’han de variar i retractar després, qui les ha fet queda com el perdedor, i això en política és fer-se l’harakiri.
Qui té prou força i arguments per obligar o convèncer als altres dos, que en poden sortir beneficiats els tres? Aquest és el trilema! Entre els tres cal que tinguin un objectiu comú i aquí està l’atzucac, perquè l’objectiu i com arribar-hi no és el mateix en cap dels tres. Així que de moment potser ho deixen córrer i cadascun es quedi a casa seva amb les ganes de fer el trio però sense caure en el parany de cara a les pròximes eleccions.
Per finalitzar la que sembla una tragicomèdia, un senyor reial fent d’alcavot, crida a capítol al president del Congreso perquè, junts o barrejats, els forci a fer el trio d’una vegada. Senyor, quin panorama, ja s’ho faran!
