Dur les coses a l’extrem posa a prova les solideses suposades. El que acostuma a passar, en aquesta tessitura, és que la corda es trenca per la part més dèbil. En la situació política actual, el PSOE no ha resistit l’estructura interna: la federació formal, només formal, amb el PSC. Alfonso Guerra quan era vicepresident del PSOE deia que el PSC era la “secció” catalana del Partit Socialista Obrer, i és una mentalitat que no ha variat des d’aleshores. Trenta-cinc anys, anys de bones collites electorals, no havien posat a prova la resistència de la federació: el PSC (PSC-PSOE) atorgava majories absolutes al partit “germà” ibèric mitjançant la seva collita electoral a Catalunya, i el PSC es beneficiava d’un vot obrer genèric estatal.
La urgència de la necessitat d’un nou Estat d’Europa per la terra catalana ha extremat el panorama polític, i la disfressa federalista, la part feble del socialisme espanyol i català, no ho ha resistit. Liquidada l’ala catalanista del PSC (què en diria en Pallach?
Assumida l’espanyolització definitiva del PSC a través de Navarro i Chacón, resulta que ni així ha estat suficient per l’oligarquia espanyola, també espanyolista, en la direcció del PSOE.
El càstig del senyor Rubalcaba ha estat exemplar, què s’han pensat aquests catalans. I les bones intencions dialoguistes del PSC esdevenen, un cop més, el maquillatge de Mecano: sombra aquí i sombra allá. I sí, maquíllate, com el reivindicat, mai no assolit ni buscat, però tan cool en tant que terra promesa, grup parlamentari del PSC en el congrés dels diputats espanyol.
Si una indisciplina del vot ja genera la sortida de l’artilleria caciquil castellano-andalusa obrerista, què no passaria amb un grup parlamentari propi dels socialistes catalans…
Ai! aquest extrems, que mostren les debilitats encobertes, camuflades, enganyoses.
Per Eduard Company / Periodista
