Ens trobem en el camí que havíem desitjat evitar i encara que ens fem grans i les pors desapareixen, la ficció cobra sentit. De què ens serveix enganyar-nos?

Hi ha èpoques en què les paraules són un exercici de nostàlgies i malenconies. El nom es diu absència, ara ja un buit, una història dolorosa. Es deia Manuel.

Curant oblits per rescatar, una toponímia revela que allà alguna vegada va habitar algú: un paleta, un ferrer, un conductor, una administrativa, una dependenta, una comercial, però tot això pertany a edats geològiques desaparegudes, on avui no queda més que roba bruta, mans tremoloses, i en la penombra, un fred acumulat que traspassa les pedres, el paviment del carrer. La geografia del seu món és extraordinàriament difícil, cobert de regions, depressions i altiplans en unes goles que s’apilen entre cartons i humitat. Penjats en una mena de pont de sospirs, beguts, la terra enfonsada mostra el que va quedar en aquella bassa morta amb olor de velles coses ocultes en un ample de parets cobertes de taques al llarg del cel i el fum.

Habiten un país nocturn de gent en silenci que només es desperta quan s’aixequen les ampolles buides entre gats malalts, un país de visions, menuts i fantasmes, de mànigues trencades i sabates flotant com fulles seques entre metalls doblegats, estesos, aixafats. Els vestits sense vida, tremolosos com motlles freds viatgen a la ferralla. Món mort de visions i formes fràgils amb petjades i evocacions d’un tèrbol cabal que roda. Tots els temps bateguen, i vénen i van en ressaca d’ulls aclucats que en ritme maldestre repeteixen les mateixes paraules de despit o d’amor encès, penjat del cor.

Romàntica gàbia d’animals devorats, com una colònia d’ocells en un bosc d’ombres on fa olor de roba bruta i vi ranci. S’imaginen un lloc polit i transparent on només hi ha miratges, reflexos, descomposicions d’una pantalla fictícia.

No aniran gaire lluny. On han d’anar a parar tan ullerosos i pàl·lids si tan sols és hora de somiar? Apuntant al cel, on la guerra es viu entre veïns, l’esclavitud sembla una cosa impossible.

Diu la Bíblia que els lleons no van poder obrir la boca per acabar amb en Daniel, que no li van fer mal perquè era innocent, perquè no havia fet res dolent. Sembla que els miracles existeixen quan es pot arrencar la Carme, la Sílvia, el Josep, el Jordi o l’Andrés de les urpes del mal, encara que de vegades se’ns escapen altres vides, la del Manuel i alguns altres, com el Juan, que no trigarà a caure.

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram