Bé, ens ha tornat a tocar. Estava cantat. Era evident que, amb la quantitat ingent de fang que rodeja el cas de Gabriel Cruz, les mirades més inquisitorials i pulcres anirien dirigides a Twitter, aquest infern digital que condemnarà per sempre els teus fills, el teu país i el teu segle.

Ahir va tornar a passar. Tertúlia radiofònica sobre com les xarxes socials han esquitxat d’odi i de groguisme la mort del menor. Vam poder escoltar els arguments habituals, les sentències que mai fallen. Que si l’anonimat, que si la línia vermella, que si tot allò que ja vas sentir l’anterior vegada i que sentiràs tantes vegades més. Es van dir moltes coses i se’n van repetir tantes més. Algunes, des del desconeixement més absolut (un senyor va arribar a dir que els vídeos més vistos a Youtube són majoritàriament violents o sexuals, ignorant que el rànquing mundial en qüestió l’encapçalen els videoclips de Despacito, See You Again i Shape Of You). Shape Of You, tu. En fi. L’atreviment de la ignorància i la parsimònia del cunyadisme.

Però tant se val, tenen detectat que l’enemic són les xarxes i no els ho treguis del cap. I ep, compte, segur que en molts casos tenen raó quan denuncien segons quines barbaritats, tots sabem què pot llegir-se a Twitter en dies com aquests. Però ni és intel·ligent ni és just acusar la xarxa de tots els mals.

Sigueu més curosos, no us obsessioneu tant amb Twitter. I si us hi obsessioneu massa, deseu-lo al calaix. Però no intenteu que els altres s’hi obsessionin. Perquè la feina que tenim tots plegats amb els mitjans convencionals, especialment amb la televisió, i especialment vosaltres que la teniu a prop, és tan descomunal que no l’acabarem en dècades. I aquesta obvietat la sabeu perfectament.

Sabeu que qui ha dut el morbo fins a l’extrem no és Twitter, sinó l’amiga Ana Rosa. Sabeu que qui ha espremut les víctimes no ha estat Twitter, sinó l’amada Susanna. Que qui ha propiciat diàriament el clima d’odi i de bogeria col·lectiva no ha estat Twitter, sinó els programes de sempre als canals de sempre. Sabeu que qui ha emès en directe el comiat del nen no és Twitter, sinó el Twitter convencional, el de tota la vida, el del comandament a distància. I sabeu també que qui ha publicat les imatges més doloroses i tramposes no han estat els usuaris de Twitter, sinó els diaris més venuts del país.

Entenc que vulgueu arreglar una societat que cau a trossos. Jo també. Però esteu començant, un cop més, la casa per la teulada. El mal és allà fora, no aquí dins. La claveguera passa per la pantalla del menjador de casa, pel quiosc, no tant pels nostres mòbils. Quan hàgiu amorosit la fortor que desprèn, quan tot el que hem vist aquests dies no s’hagi tornat a veure mai més, llavors ja hi haurà temps per tractar els mil defectes de Twitter. I tant que sí. Si aleshores encara ens deixen fer-ne ús, si encara podem expressar-nos amb llibertat, entre tots ho debatrem tot, no ho dubteu. Acceptarem de bon grat el relleu de la vostra autocrítica.