Crec, sincerament i per ser honest, que l’acord signat a l’últim moment per la CUP i Junts pel Sí ha descol·locat molta gent, entre ells qui escriu.

Unes hores abans de fer-se públic, tothom treballava per aconseguir una bona posició en el lloc de sortida de les imminents noves eleccions.

Els perdedors volien corregir, o intentar corregir, els erros comesos i aconseguir millors resultats.

Tanmateix, l’escenari era força complicat i hi havia massa interessos personals i partidistes per garantir uns altres resultats que posessin cadascú al seu lloc.

Ara bé, el no d’ERC a repetir la fórmula de Junts pel Sí transportava aquesta opció electoral a una altra dimensió. Sense cap dubte, ERC estava molt millor situada per afrontar unes noves eleccions que no pas CiU, que hauria perdut bous i esquelles en aquests comicis. El president d’ERC ja es veia com a president de la Generalitat alhora que s’assegurava o dificultava la refundació de CiU.

Possiblement la CUP hauria estat una altra de les organitzacions perdedores, ja que se l’hauria acusat de posar fi al “procés” que il·lusionava i ningú hauria entès perquè no va ser coherent amb el compromís i l’acord del debat de Sabadell.

Ciutadans, PSC i PP haurien intentat ocupar l’espai no independentista amb contradiccions clares i manifestes.

Només Sí que es Pot, amb una altra marca i un altre candidat, tenia opcions, vistos els resultats de les generals del 20D, de millorar. Però es trobaven amb serioses dificultats per preparar i articular un projecte realment d’esquerres i substituir les dues cares visibles de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell i Joan Coscubiela. A més, la negativa de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, d’encapçalar la nova candidatura i renunciar a l’alcaldia era un problema de difícil solució.

Com algú ha assenyalat, aquest acord signat a l’últim minut posa de manifest les febleses dels uns i dels altres. La CUP ha fet visibles les seves contradiccions internes i Junts pel Sí ens ha demostrat la manca de confiança i d’interessos entre tots els que en formen part.

Ara bé, el que és cert és que ja tenim un nou president. El que fins ara era l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, molt qüestionat pels cupaires gironins, va ser escollit amb el vot favorable dels 62 diputats de Junt pel Sí i de 8 de la CUP. Tanmateix, a ningú se li escapa que aquesta legislatura comença amb grans incerteses i una data de caducitat pròxima. Es vulgui o no, la situació estatal també hi juga. Segons com es resolgui el problema i qui governi o bé si es convoquen noves eleccions, tot plegat influirà i condicionarà l’embolic català.

No entrarem a comentar el trist i vergonyós paper del fins ara president. Encara que alguns parlin de generositat, el que realment ha estat, per a molts, és arrogància d’un perdedor que anteposa els interessos personals i de partit per sobre dels interessos de la majoria dels catalans. Ara, aquest hàbil i camaleònic polític tindrà temps per reorganitzar el seu partit i preparar-se per ser de nou candidat. No oblidem que no ha fet un pas enrere, sinó al costat.

Per això no és estrany que alguns anomenin el nou president com el Medvédev català, aquell que va suplir Vladimir Putin durant quatre anys davant la impossibilitat constitucional que el president rus dirigís la nació més de dos mandats consecutius.

La Catalunya que ve no deixa de ser una incògnita. Ara bé, si el que es vol és acabar amb les agressions econòmiques a la majoria social i s’aposta per prioritzar polítiques socials, és necessari un veritable empoderament ciutadà que marqui un procés de confluència política i social, ja que amb confluències electorals no serà suficient.

Les presses per elaborar les llistes i oblidar-se dels programes no deixen de posar de manifest les pràctiques de la vella política que molts diuen que cal canviar però que, al mateix temps, tenen por del protagonisme de la ciutadania i de les seves diverses expressions de resistència social.