Fa dos diumenges. Dos quarts d’una de la nit. AP-7. Milers de cotxes avancen, s’aturen, tornen a avançar i tornen a aturar-se, atrapats en una cua quilomètrica que comença a l’altura del Montseny i que acaba tan bon punt has complert religiosament amb les teves obligacions com a ciutadà i, calla, com a català.

És una escena que es repeteix cada cap de setmana d’estiu. I podria ser només un suplici, però, estranyament, també té un punt bell. Perquè és la humanitat aquesta tan nostra. Som nosaltres, gent mediterrània, amfibis de sang freda buscant l’escalfor del sol, ànimes corruptes a la recerca de cinc minuts més. Les cues de les matinades de diumenge són la nostra identitat, la carta de presentació d’una gent tocada per la tramuntana i per la vida estival. Allargar la cervesa, deixar que el sopar agonitzi, la fresca del carrer, la llum del capvespre, el so del xiringuito, la cigarreta i la copa, el paisatge lluny de casa, la bossa per fer, un entorn cada vegada més solitari, un rellotge que marca hores laxes i un calendari que assenyala dilluns relatius.

No podem fer-hi més. El clima i la terra ens guien. Ens prenen de la mà i ens porten fins a l’últim minut de cap de setmana, taronja espremuda. Arribar tard a casa, aparcar enmig de la nit, ressituar les coses de qualsevol manera, preparar l’endemà per inèrcia, dormir malament, llevar-te malament, tornar a la feina amb la sal encara a la pell i la mel als llavis.

Que no ens ho intentin prendre, perquè no podran. A aquestes alçades, no ens prendran el que som. Cap reforma horària passarà per sobre de la tossuderia d’un poble, per damunt d’aquesta ànsia per retardar la caiguda. Ajornar-la. Deixar-la per més tard. Que sembli que podem vèncer l’endemà. Que ens ho sembli, almenys, mentre deixem que caigui el sol.

El culte als vespres d’estiu va arribar als nostres cors per quedar-s’hi, el mediterranisme que hem mamat ja ens és intrínsec, i a quarts d’una de la matinada el lluïm orgullosos a la cua de l’AP-7. Som allò, aquell col·lapse acordeònic que neix de diverses victòries prèvies: la del temps, la de l’estiu, la de la fam i la vida. “Llevo tu luz y tu olor por dondequiera que vaya”, deia aquell. Les duem fins a les últimes conseqüències, fins a les últimes hores d’un diumenge de juliol que no morirà fins que mori la nit.

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram