Dilara Ekmen

Des de fa més d’un any són nombroses les anàlisis sobre els impactes que ha generat la pandèmia de la covid en diversos sectors de la societat, però en poques ocasions s’ha posat èmfasis a explicar com aquesta ha afectat específicament dones i nenes migrades, refugiades, desplaçades internes o apatrídies arreu del món.

I és que la interacció múltiple i simultània de diferents categories, construïdes socialment i culturalment, com el gènere, la classe, l’ètnia o l’origen, generen opressions i desigualtats estructurals i sistemàtiques que en moments de crisis econòmiques, socials i sanitàries creixen exponencialment i situen aquestes dones i nenes en una posició de més vulnerabilitat.

No podem obviar que, al món, gairebé la meitat de les persones refugiades i migrades són dones i nenes, les quals s’enfronten a unes formes de persecució específiques pel mer fet de ser-ho. Els feminicidis, la mutilació genital femenina, els crims d’honor, el matrimoni forçat, les violències vinculades als drets sexuals i reproductius, la violència masclista en totes les seves formes i el tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual són supòsits que les fan susceptibles de poder sol·licitar protecció internacional, però el tancament de fronteres i els diversos confinaments per la covid han dificultat d’una manera manifesta que poguessin moure’s per buscar refugi a Europa.

L’any 2020, segons estimacions del Fons de Població de Nacions Unides, es calculava que 6 mesos de confinament suposarien 31 milions de dones més que patirien violència masclista en l’àmbit familiar –més de les que ja la patirien en una situació sense pandèmia–, que els matrimonis forçats s’incrementarien i que les dones veurien vulnerats els seus drets reproductius, ja que no tindrien accés a la salut sexual i reproductiva perquè moltes consultes, hospitals i clíniques van limitar els seus serveis i les interrupcions a les cadenes de subministraments van afectar la disponibilitat d’anticonceptius, amb repercussions gravíssimes especialment en dotze dels països amb ingressos més baixos del món.

Pel que fa als matrimonis infantils, s’estima que actualment 650 milions de matrimonis són producte d’unions forçoses infantils, i amb la covid es van aturar els programes de prevenció i sensibilització sobre aquesta pràctica. Si no es reactiven i la tendència es reverteix, l’any 2030 hi haurà 150 milions de matrimonis infantils més arreu del món, segons dades d’UNICEF.

Hem de vetllar per donar visibilitat a totes les dones que veuen els seus drets humans vulnerats i protegir les que cerquen asil

Altres dades que resulten rellevants per dimensionar de què parlem quan ens referim a violències estructurals que pateixen aquestes dones i nenes és que l’any 2021 hi havia aproximadament 200 milions de dones i nenes que havien patit mutilació genital femenina, i s’estima que, entre el 2015 i el 2030, al voltant de 68 milions de nenes més seran sotmeses a aquesta pràctica a 25 països del món. La covid ha aturat els programes de prevenció d’aquesta pràctica i ha evitat que dones i nenes poguessin escapar-se’n.

En aquest sentit, recentment Aissatou Diallo, presidenta de l’Associació Humanitària Contra l’Ablació de la Dona Africana –AHCAMA–, denunciava que, segons han pogut documentar des de l’associació, al voltant del 35% de les dones africanes que arriben a l’Estat espanyol ho fan buscant protecció i fugint de la mutilació genital femenina per a elles o per a les seves filles.

Però no podem caure en el parany de pensar que la violència que pateixen dones i nenes acaba una vegada abandonen el seu país d’origen. Durant el trànsit migratori els perills es multipliquen, i la pandèmia ha accentuat les dificultats a les quals fan front.

En els països d’acollida, el risc de patir violència no desapareix, i durant la pandèmia les dones refugiades, migrades i sol·licitants d’asil han hagut de fer front a unes dificultats agreujades per la vulnerabilitat legal i la limitació en l’accés a determinats serveis, com el de la salut, per la forta discriminació laboral que existeix a l’Estat espanyol, que les condemna a treballs temporals, poc qualificats i majoritàriament vinculats al sector domèstic i de les cures. Això ha comportat que moltes –les que tenien contracte– acabessin a l’atur, sense ingressos i, pel rol sovint atorgat, fent-se càrrec de la salut de tota la família en detriment de la seva.

La pandèmia de la covid ha afectat tot el món, però no de la mateixa manera. Les dones i nenes fan front a unes formes específiques de violència i a una discriminació i desigualtat estructurals accentuades per les interseccionalitats. Per aquesta raó, hem de vetllar per donar visibilitat, des de tots els àmbits, a totes les dones que veuen els seus drets humans vulnerats i protegir de manera efectiva les que cerquen asil.

Dilara Ekmen, responsable d’incidència política i participació social de la CCAR, politòloga i Màster en Governança Global i Drets Humans

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram