I no ha calgut ni arribar al partit del Bernabéu, tan sols en una tarda fatídica al camp d’un equip que lluitarà per mantenir-se, ja n’hi ha hagut prou. Es veia venir que el Barça derivava cap a un estat similar al de l’any passat a aquestes alçades, quan vam perdre Champions i Copa i si no arriba a ser per l’enorme renda que teníem, també hauríem perdut la Lliga.
Els jugadors saben el que va succeir i haurien de saber què fer per no repetir-ho, però sembla que l’aburgesament que pateixen des de fa temps pesa més que cap altra cosa. La narració del partit contra els castellans parla d’un conjunt desganat, sense rumb, que es consumeix en la seva pròpia inoperància. Els adjectius que definirien l’actuació a l’estadi del Valladolid són tots de caràcter pejoratiu. Els locals, que s’hi jugaven la vida, van demostrar tot allò que els blaugranes no van ni intentar: solidaritat, entrega, intensitat, confiança.
Els que parlaven fa temps de fi de cicle, tenen a partir d’aquest moment tot el terreny adobat. I el tenen gràcies, o per culpa, d’uns jugadors que van perpetrar un suïcidi col·lectiu. Un suïcidi que ja s’intuïa feia dies. En aquests moments, el Barcelona és un equip sense idees, sense entrenador, sense líder (amb Messi i Neymar absents), i futbolísticament molt fràgil. No vull ni imaginar-me, tal com ja apuntava la setmana passada, l’hora dels partits ‘top’. Una hora que, de fet, és ben a prop.
És inadmissible que, precisament ara, aquests futbolistes decideixin deixar-se anar. Sóc conscient que en el futbol tots els cicles s’acaben, i normalment de mala manera, però aquest fa la impressió que pot acabar d’un mode vergonyant. Perquè això és el que la majoria de barcelonistes vam sentir en veure el patètic partit contra el feble Valladolid: vergonya col·lectiva.
per Sergi Villena
