El primer dia que t’has de quedar a casa i et trobes bé, mentre a la ciutat s’escampa un virus que fa patir, t’enfiles per les parets! Què faré tancat entre quatre parets? Mentrestant mires de seguir per tots els canals possibles què passa a la ciutat.

Però a la primera reunió del comitè de crisi del coronavirus, que vaig seguir per mitjans telemàtics, es van posar les bases per tal que l’Ajuntament seguís funcionant adaptat a l’excepcionalitat de la situació. Es van decidir dues coses molt importants: establir quins serveis eren essencials i quins no, i ordenar la definició d’un pla de contingència per a cada àrea i districte. Tot el que no és essencial ha tancat, els seus treballadors fan feina des de casa, i els plans de contingència han permès posar les mesures que garanteixen el funcionament del que és imprescindible.

Els plans persegueixen dues coses: vetllar per la salut dels treballadors (material necessari, distàncies de seguretat, protocols de funcionament…), i garantir que el servei es podrà prestar sigui quina sigui l’evolució de la malaltia (blindatge de torns, efectius fent teletreball…). Entre els essencials n’hi ha de tota mena, per descomptat els sanitaris, però també la Guàrdia Urbana i els bombers, la neteja i recollida de residus, els transports, l’atenció domiciliària a les persones grans i, fins i tot, s’han considerat serveis essencials aquells que garanteixen el pagament de factures a 30 dies. De sobte tenim un Ajuntament amb equipaments i seus consistorials tancades, però bullint d’activitat.

Explico tot això perquè aquest canvi va transformar el meu confinament. Ara estic més de deu hores enganxat a la pantalla, assistint a reunions des de primera hora del matí, fent trucades, resolent petits incidents o col·laborant en cercar mascaretes i material per garantir la seguretat dels que estan a peu de carrer. El menjador de casa s’ha convertit en una extensió municipal, amb dues pantalles simultànies i el telèfon permanentment connectat. Alhora cuino, faig gimnàs, escric a les nits, llegeixo a primera hora del matí i faig totes les feines indispensables de la casa. Tot barrejat, avui plegava roba mentre parlava amb un directiu municipal, i sovint rento plats mentre parlo per telèfon amb el sense mans.

Hi ha dies que a l’anar dormir penso que el virus ens haurà ensenyat a viure d’una altra manera, que la tecnologia ja s’haurà convertit en la finestra definitiva per relacionar-nos a la feina, amb els amics, al lleure… Però de cop necessito obrir la finestra, sortir al balcó i aplaudir amb entusiasme als herois que combaten el virus, olorar la ciutat i, sobretot, mirar als veïns, abraçar-los amb la mirada, somriure al nen que aplaudeix sense saber per què. Vull que passi i torni la vida d’abans, qui sap si em convindrà –o ens convindrà– una desintoxicació de pantalles, passar tardes al parc, anar al teatre, creuar Barcelona amb bicicleta, abraçar als amics, en definitiva, formar part d’una comunitat.

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram