Xavier Marcé

Barcelona bull, que és com els cuiners defineixen de manera simple la forma de coure aliments. A Barcelona s’hi couen moltes coses. Un cop aixecades les restriccions de la pandèmia, no ha calgut gaire temps per esdevenir de nou un enorme i fecund espai per a tota mena de propostes. Festivals de cinema, de música, d’arts visuals, fires i congressos que acullen desenes de milers de visitants, més musicals que mai i esdeveniments puntuals com el mapping de Casa Batlló que sorprenen tothom. Una oferta privada que només és possible quan hi ha emprenedors disposats a creure que el risc val la pena, acompanyada tothora de programacions públiques igualment valentes i reeixides.

Barcelona torna a ser una ciutat vibrant a despit dels que preferirien una vida més tranquil·la i un paisatge més calmat, o potser per portar la contrària als que somiaven que la crisi vírica faria en dos anys els canvis que la naturalesa humana només pot fer en deu. De vegades els miratges es confonen amb miracles. Així és el poder de la fe. Cometríem, en qualsevol cas, un greu error de vanitat si menystinguéssim totes les opinions, encara que les veiem precipitades i poc documentades, i ho faríem igualment si enaltíssim les que ens són properes perquè únicament ens agraden i ens satisfan.

Barcelona revifa i promet de nou èpoques magnífiques, però la remor dels conflictes i la necessitat de canviar coses esdevé una veritat inqüestionable.

El turisme dona feina i genera riquesa, però és incompatible amb el desordre i la manca de respecte per la ciutat. Els serveis públics, cada cop més especialitzats per edats, dependències, problemàtiques socials i dinàmiques sectorials, haurien d’evitar la fractura generacional i mantenir vius els semàfors socials que eduquen i alerten contra l’incivisme. Els equipaments s’han de comprometre més amb els encàrrecs públics per evitar la temptació d’esdevenir programes d’autor a major glòria dels seus gestors. La política pública ha de tenir personalitat i ideologia, però sobretot ha de servir tothom.

La política pública ha de tenir personalitat i ideologia, però sobretot ha de servir tothom

La Barcelona del futur immediat ha de seguir creixent per ser més solidària, més inclusiva, més feminista, més ecològica… Però serà un creixement esbiaixat i problemàtic si no és alhora més neta, més segura, més cívica. Probablement hi ha un enorme consens en tot plegat, però no sempre trobem la manera de treballar-ho plegats. I és que unes coses i les altres no són necessàriament vasos comunicants ni tenen sempre temporalitats i estratègies coincidents.

Atribuir els problemes als efectes de l’acció de tercers és un pèssim costum. A l’estiu de l’any 2020 hi havia qui criticava els turistes per fer botellots, i de botellots n’hi havia però de turistes no. Una part important dels problemes de brutícia i d’inseguretat que molts atribueixen a la ciutat queden sense denúncia perquè la gent –diuen– té por de dir-ho. Doncs el primer que cal fer és combatre la por.

Combatre la por és un deure essencial de tota societat democràtica. La por d’endegar projectes i de confiar en el retorn que genera el temps i la feina ben feta, però també la por de mantenir viva l’autoestima i l’amor a Barcelona. La por de dir-li a qui correspon allò que no s’ha de fer i la por de donar opinió allà on cal per guanyar consens i autoritat social.

Barcelona ho té tot per seguir sent la millor ciutat del món. Ara cal que ens conjurem per ser plegats els millors ciutadans del món i ensenyar als nostres visitants a ser-ho.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris