Això ens ve de lluny. Ja a Tolosa de Llenguadoc, l’any 1323 s’instaurà un certamen literari que anomenaren Jocs Florals, on competien trobadors i poetes. Modernament, amb la Renaixença, s’instauraren els premis Englantina, Viola i Flor Natural. En diverses èpoques van desaparèixer i en les dictadures de Primo de Rivera i el general Franco es prohibiren les activitats culturals en català. A l’escola alguns vàrem conèixer la poesia en castellà, com era tot l’ensenyament. Per sort, les coses han canviat molt. Des de fa temps, la poesia catalana és més coneguda. Qui faci una volta pels mitjans informatius i les xarxes, si està interessat a seguir les novetats editorials de llibres de poesia, concursos, recitals, etcètera, s’adonarà que hi ha, malgrat les queixes de la gent del gremi, una gran afició per tenir accés a la poesia. La poesia se la té com la germana pobra i minoritària de l’escriptura i massa vegades es tracta els lectors i aficionats a la poesia com a somiatruites, uns romàntics o ser uns beneits. A l’Ateneu Barcelonès s’imparteixen cinc cursos de redacció de poesia amb una gran assistència i amb uns fruits molt profitosos. Diaris que publiquen llibres de poesia, certàmens, concursos, lectures de vegades acompanyades de música, tallers de poesia a les escoles… Són l’exponent que hi ha prou gent interessada en aquest art. Qui no ha escrit uns versos a qui estima, ha fet lectura de poemes a festes i enterraments o ha enviat Nadales a la família i amics? Es pot concloure, sense por a l’error, que Catalunya és el país del món amb més poetes per quilòmetre quadrat.
