En pocs dies, m’he assabentat que dues persones amb certa rellevància s’han passat al bàndol dels independentistes. Una, la senyora Montserrat Nebreda catedràtica de dret Constitucional, que havia militat al PP, havia estat diputada al Parlament i excandidata a la presidència de la Generalitat. Ara està decebuda del partit en el qual va militar i declara: “Els companys del PP m’estan tornant independentista”. A més, es presenta com a alcaldable per Convergència i Unió a la ciutat de sant Just Desvern.
L’altre és el senyor Miquel Casas, catedràtic de psiquiatria de la UAB, que explica com sense haver estat mai catalanista de la “ceba” –que en el seu temps ho veia com un moviment romàntic–, a poc a poc ha anat veient com molts dels seus col·legues i amics espanyols s’han anat apartant d’ell quan ha volgut parlar del procés a Catalunya i com de mica en mica ha anat prenent consciència sobre que no hi ha res a fer i que el millor és separar-nos i després potser fem entre tots, d’igual a igual, una confederació ibèrica.
Casas també afirma que l’arrel de tot plegat és la mentalitat castellana, no espanyola; la dels grans imperis de secà que no saben produir, que viuen de l’espoli com van fer amb Amèrica, que mentre rajaven l’or i la plata tot anava sobre rodes per poder pagar la soldadesca amb guerres per Europa, Amèrica i les Filipines. Proclama que no és independentista “pota negra”, dels de sempre i ho reconeix sense embuts. Continua: “Ara passa el mateix, els mediterranis floreixen i els castellans volen continuar dominant, estimo Espanya i l’endemà de la independència ens hem d’obrir”. Benvinguts a la colla!
per Jordi Lleal
