Des que va començar l’actual revifalla de l’independentisme, el govern espanyol, del PP, i la caverna mediàtica de tots els colors l’han volguda presentar davant la seva clientela com una dèria dels polítics, que ens tenien entabanats a tots plegats, i que el poble per la seva innocència i ingenuïtat ho assumia com a cosa pròpia. I que era en Mas el cap i cabdill que havia venut la moto a la classe política, el Maquiavel que movia els fils de tot plegat.
Decapitat el moviment (per cert, des de dintre i per la CUP), en haver-se quedat sense cap de turc hi han afegit exultants la descoberta del motiu amagat que era a l’origen d’aquesta malsana i esbojarrada aventura: tapar la corrupció dels governants, aquests corruptes que s’havien aprofitat del poder per lucrar els seus partits i les butxaques llurs. Ara la bromera independentista es fondrà tota sola com la del sabó.
Que aquella gent ensarroni la seva clientela amb postveritats (se’n diu així, oi?) com aquestes és lamentable però se’n pot entendre el perquè. El que és preocupant, i molt, és que això estigui calant al pensament d’alguns dels nostres conciutadans, els d’aquesta banda.
Darrerament m’he trobat amb gent catalanista de pro, independentista militant, que t’etziba amb aires de protagonista, que hem estat nosaltres, el poble, qui ha tingut la iniciativa i qui ha empès el procés i que els polítics (tots i especialment en Mas i companyia de Convergència) no han fet altra cosa que pujar al carro per no quedar descavalcats. Admeto que tenen una molt bona part de raó. Tanmateix, la dissertació continua i llavors surten Santa Coloma i Badalona, Terrassa, el cas Palau, i es dóna per fet el 3% i el 4% i el 24% si cal, i s’equipara el finançament irregular dels partits a posar-se els calés a la butxaca o remenar negocis opacs aprofitant la influència de parents o amics ben situats. I es conclou que tan corruptes són aquests d’aquí com els dels sobres, els dels EROS, els valencians, els mallorquins o els de la trama madrilenya per repartir-se el pastís des de la llotja del Bernabeu. Tot plegat dit amb aire sorneguer i aquell posat de suficiència decorat amb un somriure volgudament mal contingut i un lleuger moviment de cap cap enlaire i a un costat, que ve a dir “què m’han d’enredar a mi…?! Tots són iguals”. Si n’hi va haver que van posar les urnes el 9N, és que no tenien més remei. Si els han inhabilitat i multat per això, és injust; però com que n’han fet d’altres (mai no s’especifica quines), tampoc no els està tan malament.
Tothom hi vol sucar pa i ja tenim la discussió muntada i pujant de to a la velocitat de la llum. Inevitablement em ve al cap aquella profecia de l’Aznar: “Antes que se rompa España, se romperá Cataluña”.
I és que no n’aprenem. De vegades sembla que no sabem qui és l’enemic. Sembla que no sabem que és poderós i capaç de jugar molt brut. Sembla que no sabem que les desqualificacions entre nosaltres ens afebleixen, i que no ens ho podem permetre. Sembla que oblidem que som pocs i que ens necessitem tots. Aquesta dèria de buscar els pecats (tothom en tenim, de pecats) dels que destaquen en qualsevol camp o simplement els van millor les coses que a nosaltres, manifesta una enveja malaltissa i empobridora. I en l’àmbit polític ens deixa orfes de líders. Si no són immaculats, ja ens cuidarem nosaltres d’esbombar i magnificar les seves taques.
Pot ser victoriós un exèrcit sense generals? Nosaltres necessitem els soldats, els capitans i tots els generals. És clar que s’ha de condemnar a tothom que delinqueixi; però ni s’ha de condemnar abans d’hora, ni exagerar els delictes i ni molt menys donar-los per suposats i creure’s a ulls clucs la primera brama que ens arriba vingui d’on vingui. Tot això i molt més ja se’n cuiden prou de fer-ho els altres; i nosaltres no els hem de fer d’altaveu. Nosaltres ens hem de posar les diferències a la butxaca, hem d’aprendre a fer pinya i a pensar en gran. Hem de ser inclusius (això es porta molt avui en dia) i bandejar purismes que ens facin perdre efectius. Hi hem de ser tots; amb el nostre equipatge d’energies i debilitats, però tots.
