“Que no ens representen, que tots els polítics són uns lladres, que són una casta privilegiada, que sobren moltíssims polítics…o tots!” Aquestes frases i més se senten quan parlem de política i dels polítics. Alguns es pensen que són reivindicatius diguent-les. Uns altres les diuen i ja es pensen que saben de política. Però són frases més falses que l’amistat al facebook.
Cadascú vota a qui pensa que el representa. Qui diu “no em facis factura”, vota a qui cobra en sobres. Els trepes o grimpaires que volen cobrar més que ningú, voten als alcaldes que s’apujen el sou. Més senzill encara: als qui els agraden els bous, voten als qui els agraden els bous; als qui no els agraden els bous, voten als qui no els agraden els bous. I qui no té opinió, no vota.
Per tant, sí, sí ens representen. Per tant, els polítics són tan lladres i tan mantes com els seus votants. Els polítics no són una espècie a banda, simplement són una representació dels ciutadans d’una societat. És trist assumir-ho, però si Itàlia tenia a Berlusconi i els valencians a Camps, per alguna cosa seria.
Ara, cada vegada que escolto queixes i típiques frases contra els polítics, contra tots sense distinció, responc: “això ho seran els que tu votes”. Perquè si em diuen que els meus representants són com els seus (se sobreentén que em referisc a la xusma del PPSOE), m’estan dient que jo sóc com ell, com eixe votant irreflexiu i enganyat. No senyor, amb tota la humilitat del món, però també amb autoestima, puc afirmar que jo no sóc com ells, ni ho he sigut ni ho voldré ser mai. Com canta Raimon: “no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món.”
Per Cesc Silvestre / enginyer mediambiental
