Irma Rognoni, regidora de Nou Barris, ens rep a la seu del Districte quan falten menys de quatre mesos per a les eleccions municipals. Repassa l’actualitat més recent i els temes centrals que han marcat la legislatura, però acaba parlant de vivències molt personals. “Els polítics també som persones”, recorda.
Entrem a la recta final del mandat. Se l’esperava tan complicat?
No és que me l’esperés tan complicat, però sí que certament estava informada de la situació de la ciutat i, en concret, de Nou Barris. Era conscient que en aquest districte el tema social seria un aspecte que s’hauria de treballar intensament. Però per a mi això no era una novetat. Ho veia com un repte i em sentia preparada.
Si pogués tornar enrere, faria alguna cosa diferent?
L’única cosa que potser canviaria és el ritme del rellotge i el pas del temps. Perquè realment les hores i els minuts passen molt ràpidament. Nou Barris és un districte molt gran, són 13 barris amb realitats molt diferents… Tot plegat és molta feina. Canviaria el rellotge, si pogués tornar enrere. [Somriu]
El mandat se li ha fet curt…
Molt curt, perquè ha passat molt ràpidament tot. Gestionar conflictes no és fàcil, requereix temps. I aquí, a causa de la colpejada de la crisi, que ha estat molt gran, encara més.
La crisi, a Nou Barris, té un nom: desnonaments. S’ha fet tot el que es podia fer des del Districte per lluitar contra aquesta problemàtica?
Aquest és un tema molt preocupant, és cert. I des del primer dia vam treballar aquesta problemàtica. Si no em falla la memòria, hem fet més de 370 seguiments, conjuntament amb les entitats hem aturat molts desnonaments –encara no tenim la xifra definitiva, però supera de llarg el centenar–, hem ajudat a renegociar deutes de particulars amb directors d’oficines bancàries asseguts en aquesta mateixa taula…
Està satisfeta, per tant?
Com a administració local, sincerament, penso que hem fet tot el que podíem fer. Fins i tot ens hem personat en processos judicials per aturar desnonaments. Més lluny no podíem arribar. Ho dic amb humilitat. Però és cert que hem arribat al límit. I hem frenat molts desnonaments. Entre tots.
Creu que deixa un Nou Barris millor del que es va trobar, en aquest sentit?
És difícil de respondre. Però és cert que, com a ciutat, detectem una lleugera disminució de l’atur. I aquest és l’indicador més important, perquè si millorem l’ocupació, millorem tots els efectes de la crisi. Hem aplicat molts programes de reinserció laboral i els resultats han estat brutals. Algun cas fins i tot m’ha emocionat.
Expliqui’l…
He vist com un noi amb fracàs escolar i a punt d’abandonar ara vol fer Fisioteràpia. Aquest és només un exemple del què hem aconseguit en general. La situació de crisi ha estat molt dura, però darrerament crec que la conflictivitat a Nou Barris ha anat a menys. Noto que els ciutadans estan una mica més contents.
Des de Nou Barris Cabrejada no ho veuen així. Recentment han emès un comunicat on diuen que “les administracions menyspreen la crida contra la pobresa i la injustícia social de Nou Barris” i demanen una audiència pública extraordinària per abordar la problemàtica. Hi està disposada?
I tant, només faltaria. Clar que sí. No només hi estic disposada, sinó que em sembla bé perquè crec que serà una bona oportunitat per donar a conèixer tota la feinada social que hem fet. Ho portarem a la pròxima Junta de Portaveus. Però també vull deixar clar que ningú havia entrat cap sol·licitud al respecte. Jo també n’he tingut coneixement pel comunicat que comentes. I pel que fa al menyspreu que denuncien, crec que amb tot el que t’he explicat fins ara ja queda respost.
En una entrevista del mes de desembre a La Vanguardia, l’alcalde Trias deia que l’entristeix “la incomprensió d’algunes persones amb la regidora de Nou Barris”. Vostè s’ha sentit incompresa, com diu l’alcalde?
[Somriu] En primer lloc, agraeixo molt a l’alcalde Trias, que és una persona excepcional, que hagi fet aquesta afirmació pública, perquè és molt d’agrair el seu suport. He tingut una gran sort de poder treballar amb ell i amb tot aquest equip de govern. Dit això, i respecte a la incomprensió… Com ho explico…
…
Sí que m’he quedat parada de l’ésser humà. Jo he treballat en conflictes com el doble genocidi de Ruanda, amb 4 milions de morts, per exemple. I havent viscut experiències tan bèsties, el que m’ha sorprès d’una part de la gent de Nou Barris… Com ho diré… ¿Podent viure la vida des d’una òptica d’harmonia i pau i tenint instruments com els que tenim per afrontar i resoldre els conflictes, com és que no ens deixem endur i fem l’existència una mica millor per a tots malgrat les dificultats que tenim tots? Això és el que m’ha sorprès: aquesta resistència al canvi i, fins i tot, al precanvi. Hi ha un grup de persones aquí que treballen des d’això.
M’està dient que creu que hi ha gent que s’ha dedicat a posar-li pals a les rodes? Vol dir això?
No, el que dic és més profund. Posar pals a les rodes forma part del dia a dia, de la gestió. Jo em refereixo a una cosa més profunda, de creences, fins i tot. Per això hem treballat molt la memòria històrica, perquè crec que Barcelona ha de fer un reconeixement profund, i l’estem fent, a la gran aportació que ha fet Nou Barris, amb el seu patiment, a la ciutat. Nou Barris es va crear a partir d’una realitat dura i jo ho tinc molt present. Cada vegada que parlo amb un ciutadà de Nou Barris veig la memòria històrica al darrere.
Un passat difícil…
Molts veïns d’ara van venir fa temps aquí sense res. Van fer les cases amb les seves mans. I per tot plegat també he demanat perdó a Nou Baris, en nom de l’equip de govern, per si alguna vegada no s’han sentit incorporats a la ciutat. Barcelona és el que és gràcies també al que Nou Barris ha aportat a la ciutat. I ho hem de reconèixer degudament.
Amb mesures com la de Can Peguera, per exemple?
La desafectació del barri de Can Peguera, aconseguida fa molt poc, és una manera de fer-ho, sí. Això era molt important: feia 40 anys que els veïns ho demanaven. I ara ho hem pogut fer realitat i els hem pogut donar les gràcies i demanar perdó. I crec que ells també ho estan vivint així, com un procés d’autoafirmació. Ara faran una festa per celebrar-ho, una festa sentida. I ens han convidat a compartir aquest moment amb ells.
Són precisament aquests moments els que li han donat més satisfacció com a regidora?
A mi el que em produeix més goig és que aquests veïns tinguin el detall de compartir la celebració d’un fet així. Per a mi, la màxima gratificació és veure que els ciutadans estan una mica més tranquils o contents. Això és el màxim.
Vostè també ha passat moments certament complicats, durant aquest mandat. Els plens i les audiències amb policia a la porta en són una mostra. Com ho ha viscut, tot plegat?
A nivell personal, i com a mediadora que sóc, he treballat aquests moments complicats des del punt de vista de la resolució de conflictes. Hi he aplicat tot el coneixement que tenia per intentar resoldre el màxim nombre possible de conflictes. Però també és veritat que n’hi ha que afecten el sistema de creences i, en aquests casos, no tenen cap altra solució possible que la que passa pel respecte. Només hi ha una medicina: respectar-se mútuament. I aquí a Nou Barris, pel que t’explicava de la història, la majoria de conflictes que vius amb les associacions veïnals són d’aquest tipus. I és molt legítim que així sigui, però jo sempre els he demanat que ens respectem, perquè no hi ha cap altra solució.
Ha trobat a faltar respecte?
A veure, jo tinc la formació de mediadora i, com a tal, estic preparada per afrontar situacions complicades. Sóc conscient de les regles del joc. Si estàs preparat, tens unes tècniques per fer-hi front. Ara bé, també he de dir que, si no fos així, potser no ho hauria pogut viure d’aquesta manera. I, sobretot, m’agradaria recordar que sóc una persona humana normal i corrent. Perquè de vegades ens oblidem que els polítics som persones. Ens podem posar malalts, tenim les nostres necessitats… Estem preparats per afrontar conflictes, però això no vol dir que no ens afectin. Perquè som persones.
…
[Pensa] L’altre dia ho deia a uns veïns. “Per a vostès estic dormint quatre, cinc, com a molt sis hores”. Mai abans no havia dormit tan poc. Però desgraciadament també he de dormir, perquè sóc una persona. “No s’oblidin que necessito dormir”, els deia. I quan vaig arribar a casa, molt tard, necessitava desconnectar, però tinc dues filles petites que en aquell moment estaven soles. I els vaig dir: “Deixeu-me dos minuts per desconnectar. Necessito dos minuts i estic a punt una altra vegada com si no hagués passat res en les quinze hores anteriors de treball”.
Què vol dir amb tot això?
No ho dic perquè sí. No explico mai la meva vida. Amb això vull remarcar que, tot i que hi estem acostumats, no es pot oblidar que els polítics som persones. I que també se’ns poden posar malalts els pares i haver d’anar corrents a l’hospital. “Maleducada, marxes corrents!”, m’han arribat a dir sense parar-se a pensar que jo també puc tenir una urgència… Som humans i també tenim debilitats. No puc ser més sincera.
I jo li agraeixo la sinceritat, regidora.
[Es fa una pausa] No parlem més de mi. Parlem de Nou Barris.
Fem-ho, és clar, i de bones notícies.
Que també n’hi ha! [Somriu]
Contràriament al que molts poden pensar, a Nou Barris la cultura n’ha donat moltes, de bones notícies: la primera escola de gospel de l’Estat va obrir aquí, el Festival de Blues de Barcelona va escollir el districte com a escenari principal, etc. S’hauria de posar més en valor, tot plegat?
Sí, seria molt bo. Perquè a més això contribuiria molt a la desestigmatització de Nou Barris i a l’orgull propi i a l’autoestima dels seus veïns. Nou Barris té molta riquesa i talent cultural. Molta. Sense anar més lluny, els nens i nenes del districte tenen un talent impressionant, també en investigació. A Nou Barris tindrem grans investigadors en el futur, n’estic convençuda. I també artistes fantàstics. Hi ha una riquesa i un potencial enorme, com a tot arreu. Ni més ni menys. I sí, ho hem de posar en valor i en això treballem.
Creu que s’ha estigmatitzat Nou Barris, sobretot en aquests anys de crisi?
Nosaltres hem treballat molt per a la desestigmatització de Nou Barris. Molt. Però necessitem ajuda, sobretot dels mitjans. He vist com un atracament que ha tingut lloc en un altre districte ens l’han posat sota l’epígraf de Nou Barris. Això ens fa mal. Els ciutadans de Nou Barris no s’ho mereixen. Costa molt treure’ns de sobre l’estigmatització. Treballem intensament per aconseguir-ho, però és difícil. Molts veïns, per exemple de Ciutat Meridiana, m’han demanat que parli en nom de tots i que trenquem amb la imatge que es té d’aquests barris. Hi ha molta gent que viu com qualsevol altre veí de la ciutat i que es mereix no ser estigmatitzada. “No veneu més la imatge de districte pobre, no podem més!”, m’exigeixen alguns d’ells. I tenen tota la raó del món. Sobretot em passa amb els comerciants.
Parlant dels comerciants, com veu el sector a Nou Barris?
Jo crec que està una mica millor que fa mesos. A poc a poc va revifant i els botiguers van trobant sinergies entre ells. Han patit molt però també els hem ajudat molt. Perquè sense petit comerç no hi ha vida als barris. És vital. Estaven molt desanimats i ara, amb molt treball i dedicació, veuen com les coses van millor. I també s’han involucrat en l’evolució social de Nou Barris. Això és molt d’agrair.
