Cada cop hi ha més persones que dormen al carrer a la ciutat. Foto: Cristian López

A la ciutat, segons el Recompte 2017 organitzat per la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) que es va fer el passat mes de maig, hi ha 1.026 persones dormint al carrer. La xifra és superior a la del recompte del 2016, que va localitzar 941 sensesostre. Més enllà de la fredor d’aquestes dades, però, cada número amaga una història personal.

Diumenge 18 de juny, dos quarts de nou del vespre. Barri del Fort Pienc. Un grup de voluntaris de diferents ONG reparteix, en una parada a tocar de l’Estació del Nord, menjar per a tots aquells que s’hi acosten. Ho fan, des de fa temps, cada diumenge. Molts dels que s’apropen per poder fer un àpat són, o han estat, sensesostre.

“Vaig ser sensesostre durant quatre anys. Dormia aquí a l’Estació del Nord”. Qui parla és en Ramon, que m’explica com un home de Berga amb feina en una empresa de la indústria tèxtil va acabar dormint al carrer a Barcelona entre l’octubre del 2012 i l’octubre del 2016. “Tot va començar amb l’alcohol. Tens una sèrie de rutines relacionades amb la beguda que, sense que te n’adonis, et van convertint en un alcohòlic”, relata. Un viatge de feina a Santander va ser el desencadenant del que vindria després: “Vaig anar al bar de l’hotel i em vaig despertar en un hospital”, explica. Allò li va suposar perdre la feina i el seu particular descens cap a la foscor es va accelerar. “Em vaig ‘rebentar’ tot el que tenia a Santander en beguda i allà vaig començar a dormir al carrer”, explica amb molta serenitat. Va aconseguir tornar a Barcelona amb autobús gràcies a l’ajuda econòmica d’un capellà. L’autobús el va deixar a l’Estació del Nord que, per desgràcia, es va convertir en casa seva durant quatre anys. “Quan comences a dormir al carrer no expliques res a la família perquè et fa vergonya. La bola es va fent gran i cada vegada beus més”, recorda.

Mentre parlem i li pregunto per la duresa de dormir al carrer, fa una confessió sorprenent: “Si toca dormir al carrer dorms al carrer. No ha estat especialment dur”. Tot i la resposta, les seves paraules reflecteixen l’amargor d’una experiència que ningú voldria viure mai.

VEURE LA LLUM
Sortir d’una dinàmica com la que li va tocar viure a en Ramon és molt complicat. En el seu cas, tot va començar quan algú de Berga que el coneixia de vista el va reconèixer a l’estació i va avisar la Fundació Arrels, que atén persones sense llar a la ciutat. Això li va permetre recuperar el contacte amb la seva germana. “Dos dels meus companys d’aquí a l’estació es van morir. Un de pneumònia i l’altre, després de barrejar alcohol i pastilles, ja no es va despertar. Això em va fer reflexionar i vaig pensar que el següent podia ser jo”. Aquest canvi de xip el va convèncer de la necessitat de sortir del pou. Va trucar a la seva germana per dir-li que estava decidit a deixar la beguda, pas imprescindible per deixar el carrer. Ara viu en una habitació a Lesseps, ha pogut recuperar l’atur que no va utilitzar, va fent petites feines de reparació a pisos del barri on viu i aquest 4 de juliol farà un any que no beu. “Alcohòlic no ho deixes de ser mai, però ara puc dir que estic content i sóc feliç”.

MÉS D’UN ANY AL CARRER
En Ramon, tot i que la seva realitat continua sent dura, pot explicar que ha aconseguit sortir del carrer. Aquest no és el cas de la següent història, la d’en Yahoshua. Aquest jove, nascut a Israel, i emigrat amb la seva família als Estats Units i Anglaterra, va arribar fa vuit anys a Barcelona per treballar en el món de les finances com a autònom. El 2011, però, va perdre la feina a causa de la crisi econòmica. Llavors va començar el seu periple per diferents punts de l’Estat per trobar feina. Va aconseguir alguna feina puntual, però poca cosa més. “Vaig treballar un temps en el sector de l’agricultura a Almeria però eren feines temporals i em vaig anar trobant situacions on em van discriminar pel meu color de pell –en Yahoshua és negre–”, explica. Al mateix temps, lamenta que “a molts llocs no es creien el meu currículum. Veien un negre i es pensaven que només podia fer segons quines feines”.

Va decidir tornar a Barcelona i va començar a viure amb una dona amb qui tenia una relació. La relació es va acabar i la seva situació personal es va anar deteriorant. Després d’anys sense feina, es va quedar sense recursos econòmics i sense casa. “Des de fa més d’un any dormo en oficines bancàries. Mai no he volgut dormir en grups de sensesostre perquè al carrer hi ha molts problemes”, diu. Afegeix que “viure al carrer és molt dur, sobretot psicològicament” i explica que “cada dia és una lluita perquè no em robin i mantenir les meves coses”.

En Yahoshua, com en Ramon, també té facilitat per la paraula. Tot i que no deu ser agradable haver d’explicar la seva història, se’l nota còmode durant la conversa i insisteix que anoti el que explica. Li pregunto per l’alcoholisme que pateixen la majoria dels sensesostre. Em nega que ho sigui, però afegeix que per suportar la seva situació “la cervesa, el vi i el Jack Daniel’s hi ajuden”.

Abans d’acabar li pregunto com encara el futur. És pessimista i denuncia que no aconsegueix res dels serveis socials. Amb un somriure que l’ha acompanyat durant estones de la conversa, es treu de la motxilla lletres de cançons fetes per ell. Se’l veu orgullós. “Ara el meu objectiu és trobar algú que toqui la guitarra i poder cantar”, conclou.

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram