“No són èpoques per a covards, per a temorosos ni per a fluixos de cames. Ens toca assumir responsabilitats i jo els prometo que m’hi deixaré la pell. Ho farem possible”. Així de contundent es va mostrar el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, durant el seu discurs d’investidura del passat 10 de gener. Poc més de tres quarts d’hora que van servir perquè Catalunya conegués l’home que liderarà el govern de transició cap a l’estat independent, després que l’acord entre Junts pel Sí i la CUP establís que Artur Mas renunciés a la presidència en favor del fins ara alcalde de Girona.
Puigdemont va remarcar que Catalunya encara un “període excepcional de la postautonomia i la preindependència” en el qual s’iniciarà “el procés per constituir un estat independent”, i va assegurar que treballarà per “un país més just, amb més feina i de més qualitat i més transparent i participatiu”.
Per fer-ho, el nou president comptarà amb un govern pactat per CDC i ERC, que ja havien perfilat Mas i Junqueras, i que, tal com també s’havia negociat amb la CUP, s’organitzarà en tres grans àrees. La primera d’elles, l’econòmica, l’assumirà el mateix Oriol Junqueras (ERC), home fort del nou executiu, únic vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda. D’ell dependrà Agricultura, amb Meritxell Serret al capdavant (ERC), Empresa i Coneixement, amb el fins ara secretari de govern Jordi Baiget (CDC), Territori i Sostenibilitat, amb Josep Rull (CDC), i el macrodepartament que fusiona Benestar, Treball i Famílies, amb Dolors Bassa, fins fa poc líder de la UGT a Girona (ERC).
La segona gran àrea, la social, la pilotarà Neus Munté (CDC), un altre dels pilars del govern, que seguirà com a portaveu i que assumirà la cartera de Presidència. D’ella dependran el Departament de Salut, amb l’exsocialista Toni Comín al capdavant (ERC), Cultura, amb Santi Vila (CDC), i Ensenyament, amb Meritxell Ruiz, ex d’Unió i actual directora general d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa (CDC).
Per últim, la tercera àrea, la institucional, la liderarà Raül Romeva (a proposta d’ERC), conseller d’Afers Exteriors, Transparència i Relacions Institucionals. D’ell penjarà Interior, on es manté Jordi Jané (CDC), Governació, també amb Meritxell Borràs (CDC), i Justícia, amb Carles Mundó (ERC).
Amb tot, el nou govern té un total de 13 consellers, 7 proposats per Convergència i 6 per Esquerra, coordinats en tres grans àrees on, a diferència d’anteriors legislatures, es barregen responsables d’un partit i l’altre.
QUI ÉS CARLES PUIGDEMONT?
Carles Puigdemont, de 53 anys i fill de pastissers d’Amer (la Selva), és veí d’una Girona que, assegura, admira “profundament”. Periodista de professió, va treballar al diari El Punt, va fundar l’Agència Catalana de Notícies i més tard la publicació Catalonia Today.
Vinculat a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), la qual va contribuir a fundar a Girona, no va ser fins al novembre de 2006 quan va fer el salt a la política institucional, prenent part per primer cop en una candidatura electoral i sent escollit diputat de les comarques gironines per CiU. L’any següent va presentar-se com a candidat dels convergents a l’alcaldia de Girona, però va haver de conformar-se a liderar l’oposició. Quatre anys després, però, va aconseguir trencar l’hegemonia del PSC a la ciutat i va ser escollit alcalde, un càrrec que ha conservat fins ara i al qual ha hagut de renunciar, diu, “amb recança”.
Puigdemont està considerat un dels representants de la branca socialdemòcrata de Convergència i ha expressat sempre fermes conviccions independentistes, fins i tot quan encara gairebé ningú de pes del seu partit ho feia. De fet, el món sobiranista l’ha descobert en els últims mesos pel seu paper al capdavant de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), després de rellevar Josep Maria Vila d’Abadal.
El 27S va ocupar la tercera posició de la llista de Junts pel Sí per Girona.
