Janet Sanz ens rep al seu despatx de la seu del Districte aprofitant un forat en una agenda que treu fum. “Sempre tinc la sensació que la vida no em dóna per a tot”, ens diu somrient, afegint que acaba de dinar “en 15 minuts”. Se la veu atrafegada però satisfeta de la feina que està fent a Nou Barris. Mig mandat, primer balanç.
Faré tot el possible perquè Nou Barris sigui un dels districtes forts d’aquest mandat. Li sona?
[Somriu].
Aquest va ser un dels titulars de l’entrevista que Línia Nou Barris li va fer quan va arribar a la regidoria del Districte el 2015. Després de més de dos anys, això és així?
Nou Barris ha estat un dels districtes clau de tota l’acció de govern, de les prioritats de ciutat. Una de les zones de nova centralitat de Barcelona. La Mercè descentralitzada n’és un dels exemples. Però n’hi ha molts. A nivell d’educació, d’habitatge… El pla de barris… Crec que està sent un dels districtes punters del mandat.
El 2015 ens deia que la seva voluntat era reconstruir ponts de diàleg amb les entitats. En el cas de Nou Barris Cabrejada, per exemple, sembla que el clima s’ha destensat molt. Com s’ho ha fet?
Escoltant els veïns i treballant amb ells, fent-los copartícips de les decisions. I, sobretot, posant al centre de les polítiques les seves reivindicacions. Crec que les entitats del districte estan veient els esforços que estem fent. De vegades no són tan efectius com voldríem, perquè tenim les nostres limitacions, però com a mínim hi ha una voluntat municipal inequívoca a l’hora de lluitar contra allò que les entitats i els veïns ens exigeixen. S’ha recuperat la confiança en la institució.
Potser el fet que anteriors líders veïnals ara estiguin treballant al Districte també ha ajudat a calmar els ànims.
Bé… Jo crec que les entitats són molt autònomes. És cert que vam fer fitxatges importants que entenien precisament el que passava al territori i que ens han facilitat la feina a l’hora d’establir les directrius i les prioritats del mandat. Però, més enllà d’això, quan les entitats han de sortir a criticar i han de ser contundents, ho són i ho continuen sent.
Creu que són igual d’exigents amb aquest govern que amb l’anterior?
L’exigència hi és. Una altra cosa és que s’ha recuperat la confiança perquè trepitgem el carrer, escoltem les entitats, resolem els problemes… I això es valora. Hem trencat la situació de no-diàleg que ens vam trobar quan vam arribar.
Un dels problemes que no han resolt és el dels desnonaments, malgrat que prometien acabar amb aquesta xacra. Han fet tot el que podien fer?
El que nosaltres vam dir és que l’Ajuntament podia fer molt més del que estava fent. Òbviament, no es podia canviar la legislació que produeix els desnonaments, perquè és competència de l’Estat, però es tenien eines per capgirar la situació i per intentar, sobretot, estar a prop dels veïns que pateixen els desnonaments. I això nosaltres ho hem fet.
Posi exemples.
Una de les primeres accions que vam emprendre va ser la de les sancions als grans tenidors de pisos buits. Després vam enfortir l’acompanyament a través d’unitats especialitzades. I hem reactivat el parc públic d’habitatge, que estava completament aturat.
Quants desnonaments hi ha actualment a Nou Barris?
Aproximadament, nosaltres n’hem comptabilitzat uns 350 en aquests darrers dos anys i mig. D’aquests 350 casos, un 50% s’han pogut resoldre definitivament: els hem trobat una casa. I la resta estan en vies de treball.
Comparant-ho amb l’etapa de l’anterior govern, pot dir que els desnonaments han anat a menys?
No m’atreveixo a dir-ho, perquè les dades que tenim de l’anterior etapa són molt efímeres i no es pot fer una comparació amb fonaments. Sembla que hi ha una lleugera disminució global, segons dades del Consell General del Poder Judicial, però és cert que el ritme de desnonaments en determinades zones continua sent constant. El que sí que hi ha és una resolució definitiva de molts més casos que en l’etapa de l’anterior govern. I això sí que crec que és degut a un esforç que hem fet i que fins ara no existia. Els puc assegurar que ens desvivim per fer front als desnonaments. També a peu de carrer per aturar-los. Molts cops personalment jo mateixa.
La imatge del primer dia del mandat de vostè i l’alcaldessa anant a aturar desnonaments s’ha mantingut, per tant?
S’ha mantingut, sí. Tant de bo la llei fos una altra i ens poguéssim estalviar les emergències i els ensurts, però desgraciadament no és així.
Nou Barris va ser el districte on el lloguer va pujar més de preu l’any passat, concretament un 16%. Un mercat de lloguer assequible, una altra de les seves promeses, sembla que de moment també és una quimera.
Bé, en aquest àmbit el que hem fet ha estat canviar la política d’habitatge públic dirigida a la compra per una enfocada en el lloguer. Això ens ha de permetre, en algun moment, incidir en els preus del mercat privat. Fins ara, el percentatge d’habitatge públic a la ciutat és irrisori davant del privat: no incideix en el balanç de preus. I a banda d’aquesta oferta pública que estem impulsant necessitem un índex de preus del lloguer vinculant. La Generalitat en va fer un, però no ho és i la gent no l’aplica.
L’habitatge és només una de les cares de la desigualtat. El maig del 2016 van presentar un pla de 50 actuacions contra la pobresa. Quantes s’han materialitzat?
Totes estan en marxa. Algunes fins i tot s’estan reeditant.
A peu de carrer es noten? La gent les percep?
Qui les necessita, crec que sí. Fins ara hi havia una competència molt gran pels recursos i les ajudes socials. Això s’ha aturat. Actualment, tothom que necessita una ajuda, la rep. I hem incrementat totes aquelles actuacions per potenciar determinades zones, com Roquetes o Trinitat Nova. En dos anys i mig, revertir la situació de desigualtats és impossible, però el canvi de tendència, el camí, ja l’hem començat a fer. Som l’Ajuntament de tot l’Estat que més està invertint en polítiques socials, i algun efecte ha de tenir.
En alguns llocs potser arribarà tard, l’efecte. Pensem en Ciutat Meridiana, per exemple. El president de l’Associació de Veïns, Filiberto Bravo, ens deia fa poc que el barri “s’està morint”. Que li respon?
Que estem treballant perquè Ciutat Meridiana revisqui i tingui molta més potencialitat de la que ha tingut històricament. Hi ha zones del barri, com per exemple la dels equipaments de la part baixa, que fa 30 anys que esperen una transformació. Avui tenim un projecte i les obres es començaran a executar ja en aquest mandat.
El primer indicador de la salut d’un barri és sovint el seu teixit comercial. Segons dades del 2016, el petit comerç de Nou Barris era a la cua en inversió de l’Ajuntament. Com s’explica?
Perquè nosaltres, com a Districte, tenim una política pròpia de comerç. Com que tenim més pressupost, també podem destinar, com a Districte, més recursos a aquest àmbit, els quals no computen en aquestes xifres que em comenten. Per tant, el comerç ha continuat tenint un bon nivell d’inversió.
Acabem amb el tema més mediàtic dels últims mesos: la imminent obertura d’un centre de culte islàmic al carrer Japó. La xacra del racisme hi ha tret el cap. Està satisfeta de com han gestionat la situació?
Des del Districte hem intentat estar en tot moment al costat de tots els drets bàsics de la ciutadania, i en aquest cas de l’expressió de totes les religions i cultures. Uns drets que, d’altra banda, els marca la llei: nosaltres garantim que s’apliqui correctament. També hem fet una feina de mediació intensa i, lògicament, hem respost policialment i amb totes les eines que tenim l’intent de crear un clima de tensió i de violència per part de grups d’extrema dreta que han volgut instrumentalitzar la situació. L’objectiu, en tot moment, ha estat el de garantir que es respectin els drets que tothom té. I, un cop obri, no abaixarem la guàrdia perquè continuï sent així.
