Equips de futbol publicitant apostes. Anuncis als mitjans fomentant el joc. Sales de bingo i casinos per tot arreu. I, mentrestant, grups de persones es reuneixen regularment a diversos punts de la ciutat per compartir les seves experiències amb el joc compulsiu i ajudar-se mútuament a frenar l’addicció. Són Jugadors Anònims, una associació on fan teràpies d’autoajuda entre els malalts del joc. No se n’amaguen. El que pateixen, la ludopatia, és una malaltia, i saber-ho és el primer pas per sortir-se’n.
Si hi ha un model de joc en creixement, és sens dubte el joc en línia. Les facilitats que dóna internet per jugar a qualsevol lloc i moment sense que ningú ho sàpiga són molt grans, i és aquesta també la via principal d’addicció entre els menors de 26 anys, segons la Generalitat. A les reunions de Jugadors Anònims hi han arribat a anar joves de 18 anys.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha demanat la prohibició d’incloure anuncis al respecte a la televisió durant l’horari protegit, així com no permetre que personatges famosos apareguin en les seves campanyes publicitàries. Però, més enllà d’això, la feina que fan a peu de carrer des d’entitats com Jugadors Anònims és indispensable.
Així ho han ratificat a aquesta publicació algunes de les persones que han trobat en l’associació el millor suport per afrontar la malaltia. El Josep, per exemple, havia fet diverses sessions amb psicòlegs titulats, “però no hi havia manera d’aturar-ho”. “Tal com en sortia, me n’anava a jugar”, explica. Així que li van recomanar Jugadors Anònims. Aquí, amb “persones corrents que parlen des del cor i des de les seves experiències”, sí que ho va poder frenar. Que acceptés la malaltia i no s’hi resignés va ajudar-hi. No va pensar “ja mai més no podré jugar, quina merda de vida!”, sinó “aquesta és la manera d’aprendre una forma de vida sense jugar”, relata.
Un altre cas és el del Manuel, que explica que “estava fart i fastiguejat” de la seva vida. Quan va arribar a Jugadors Anònims li van dir: “Tens una malaltia que es pot parar, però no curar”. “Ho vaig assimilar a l’instant”, diu, “i em va donar una sensació de llibertat, ja que per fi entenia perquè feia tot allò”. Així que ràpidament va deixar de jugar. A les reunions el van ajudar molt i li van ensenyar a canviar el “demà ja no hi jugaré” per “avui ja no hi jugo”.
COM UNA DROGA
Es tracta d’una malaltia per a tota la vida, que cap pastilla ni cap tractament pot curar. I com explica el Josep, “igual que passa amb l’alcohol o les drogues, si algú pensa que ho té controlat i compra una butlleta dels cecs, o posa una moneda a les màquines, hi acaba tornant”.
De diferències amb les altres addicions n’hi ha, principalment, dues. La primera és que ho pots dissimular. A l’alcohòlic que ha consumit, en arribar a casa li noten a la primera. A un jugador compulsiu pot ser que no se li noti res. La segona és l’acceptació social que hi ha del joc. És per això que el Manuel assegura que és “una malaltia oculta, perquè el joc no està mal vist”.
Treure-la a la llum és un altre dels objectius de Jugadors Anònims, una confraternitat sense ànims de lucre i independent, que té seus a diverses ciutats de Catalunya i de la resta de l’estat. Mensualment fa reunions obertes de divulgació de la seva tasca amb jugadors i experts. Diàriament segueix combatent la ludopatia.
“Què et cal per deixar-ho?
Que t’abandoni la dona?”Abans de tenir coneixements sobre la ludopatia, el Manuel, un dels Jugadors Anònims, creia que els seus problemes eren de diners i no amb el joc. Ell, mentrestant, “feia qualsevol cosa per aconseguir ingressos, però tots se’ls gastava en el joc”. La seva addicció va començar “quan tenia una vida estable”, amb una feina, i la seva dona estava embarassada. “Aleshores vaig fer la meva primera aposta i al cap de poc temps vaig abandonar la meva família. La meva filla tenia un any”, recorda.
El cas del Josep, un altre jugador, també va afectar la família. Explica que la seva mare i la seva sogra els van ajudar a omplir la nevera perquè ell, que es guanyava bé la vida, no feia arribar els diners a casa. De fet, admet que va arribar “a treure diners de la guardiola dels fills” i es penedeix que “quan havia d’estar amb els nanos, ajudant-los amb els deures o explicant-los un conte, estava jugant”. “Ara fa un mes que va morir la meva mare, i en gairebé 52 anys no li vaig explicar mai en vida què vaig fer”, conclou.
COM SÉ SI SÓC ADDICTE?
Tant per als joves com per als adults, acceptar que s’és addicte és molt complicat. El Manuel té clar que “quan has dit diverses vegades ‘demà no jugaré’ i hi acabes jugant, és quan tens un problema”. I quan a les reunions hi van persones obligades per la família que no es consideren compulsives, pensa: “Què necessites per deixar-ho, que t’abandoni la teva dona?”.
