Només veure’m ja m’explica que d’on acabo de sortir, la parada de metro de Via Júlia, hi havia un refugi antiaeri de la guerra civil. I és que Josep Martín, escultor nascut a Nou Barris, és un pou d’experiència i coneixement del barri. Als seus 80 anys ens acompanya amunt i avall pels carrers empinats del districte, sense deixar cap racó o edifici orfe d’una història o anècdota.
“Abans érem pocs i ens coneixíem tots”, explica Martín a Línia Nou Barris, tot destacant el gran canvi que ha patit el districte en les darreres dècades. Martín recorda com abans hi havia petites cases d’una planta, torres dels barcelonins que anaven a estiuejar a la zona i vinya, molta vinya. I entremig d’aquestes, nois jugant a futbol amb pilotes de drap i rieres que portaven l’aigua que baixava de la muntanya.
Martín parla del 1954 com l’any del canvi. L’arribada de gent procedent d’arreu de l’estat i la disbauxa urbanística que va desencadenar el franquisme als barris perifèrics barcelonins van canviar la cara de Nou Barris. Les torres es van vendre i els promotors van començar a construir-hi sense cap tipus de control.
UN CASTELL ABANDONAT
Després d’un agradable passeig muntanya amunt, arribem al castell de Nou Barris, que no s’ha de confondre amb la Torre del Baró, situada uns metres més avall. El castell és una obra inacabada que el Baró va fer construir per a la seva filla. Avui dia, l’edifici conserva la façana i part de l’estructura interna. “En aquest castell hi havia un destacament de soldats republicans que defensaven Barcelona dels atacs dels feixistes italians”, explica Martín in situ. Al castell hi havia una de les moltes bateries antiaèries que durant la guerra civil van combatre ferotgement els Savoia italians que bobardejaven la ciutat catalana. Avui dia, un dipòsit d’aigua i una carretera han fet oblidar les marques que la guerra va deixar en aquest indret.
“La gent no sap on viu, no coneix el seu barri, i si no ho expliquem encara serà pitjor”, em comenta Martín mentre baixem del castell. Ara per ara aquest veí de Nou Barris només es dedica a dibuixar. “Si em poso a treballar d’escultor en un taller em retiren la pensió”, ironitza Martín, mentre s’acomiada desitjant que la història del seu barri de tota la vida no passi a l’oblit.
Un escultor que va conèixer Salvador Dalí
Josep Martín pot dir que Salvador Dalí va convidar-lo a casa. I que Gala Dalí no va poder-li donar la mà perquè s’havia fet un tall. “Això que fas és únic al món, t’ho dic jo”, li va dir aquell dia el gran Dalí a Martín, el qual acabaria fent un bust per a l’artista. I és que la tècnica que utilitza l’escultor de Nou Barris, la soldadura, és única al món de l’art. De fet, el mateix Martín n’és el fundador.
Artista autodidacta, als 14 anys va començar a treballar com a soldador en una fàbrica. Aquí va descobrir com la soldadura elèctrica tenia possibilitats com a instrument de creació artística. “De petit vaig dir-li a la mare que volia ser escultor”, recorda Martín, la qual li deia que “si ho vols ser, ho seràs”.
Amb aquesta idea, des de ben petit Martín visitava Joan Jutge, un artista local que va acabar marxant a França, amb el qual feia figuretes de fang que després venia al mercat de Santa Llúcia.
La primera obra de Martín va ser un perfil d’en Kubala “que va desaparèixer l’endemà de la fàbrica”, recorda. Isabel Preysler, Diana de Gal·les, els presidents Macià, Companys i Pujol, i fins i tot el príncep Felip han estat immortalitzats també per aquest artista del bufador i veí estimat de Nou Barris.
