“Aquest barri es va construir en un lloc on s’havia de fer un cementiri. Ja vam començar malament”. Ciutat Meridiana. Deu del matí d’un dimarts de desembre. Soc a la seu ­–’provisional’ des de fa 24 anys– de l’associació de veïns del barri. Parla el seu president, Filiberto Bravo, veí i activista incansable. La seva primera reflexió no convida a l’optimisme, tot i que el matí que ens espera acabarà amb una dosi d’esperança.

Ens trobem perquè em faci una radiografia actual d’un barri també conegut com a Villa Deshaucio. Un lloc de la ciutat on la paraula perifèria pren tot el seu sentit. On els últims anys les esperances de molts veïns es van esvair per una crisi que aquí va passar com un huracà. El telèfon de Bravo ens interromp la conversa. A l’altre costat, els efectes de la crisi. Toca gestionar un nou cas de desnonament.

BARRI DORMITORI
“Vols que posi la calefacció?”. A la seu de l’associació de veïns, la humitat que caracteritza aquest barri es fa notar. La construcció del cementiri a la serra de Collserola que Bravo mencionava al principi de la nostra conversa es va descartar els anys 50 per l’elevat nivell d’humitat. La voracitat especuladora a la Barcelona franquista de Porcioles, combinada amb la necessitat d’habitatge per a la classe treballadora, va acabar provocant a principis dels 60 el naixement d’un barri format, en paraules de Paco Candel, pels “altres catalans”. Un barri que va néixer inacabat, sense equipaments i que ja semblava condemnat a l’oblit des del principi.

Sortim de la seu de l’associació, situada a l’avinguda Rasos de Peguera –la zona més alta del barri–, per trepitjar carrer. Per conèixer com batega Ciutat Meridiana. Per saber l’opinió de la gent que hi viu. Surten quatre dones del pavelló de Can Cuyàs. Els pregunto com veuen el barri. “Malament. No hi ha seguretat, molta gent embruta i no respecten res“, diu una d’elles. “Fa 47 anys que visc al barri. Em molesta molt el comportament d’alguna gent”, diu una altra. El missatge de totes quatre té un marcat to racista. Així de cru i així de real. Al llarg del matí aquestes dones no seran l’excepció. “Aquí jo no hi entro”, em dirà al cap d’una estona una altra dona, assenyalant la botiga d’un pakistanès.

La passejada amb el ‘Fili’, així el coneix la gent, continua. Cada dos per tres ens aturem. Em va explicant les mancances del barri, les reivindicacions veïnals, els principals problemes… “Aquí ens agradaria una passera per estar millor connectats amb Vallbona. Aquí hi ha l’Ateneu de Fabricació… En aquest barri tot el que s’aconsegueix és gràcies a les reivindicacions dels veïns”, em diu. Els blocs de pisos són molt vells. Estan degradats. A Ciutat Meridiana no hi ha pisos construïts en els últims 20 o 30 anys. “L’últim bloc es va fer el 1974”, diu Bravo mentre caminem. De seguida es fa evident el desert comercial que és la zona més alta del barri. Negocis tancats, persianes abaixades… El paisatge, en alguns moments, és desolador. “Ens hem convertit des de fa molts anys en un barri dormitori. No hi ha res, estem condemnats a això”, afirma resignat Bravo. Ara bé, també apuja el to per lamentar les paraules racistes d’aquelles veïnes: “No hi ha inseguretat. El barri, sense la immigració, encara estaria pitjor.”

POC COMERÇ
Seguim caminant, direcció la part baixa del barri. Passem per la parada del metro de l’L11. “El transport públic és l’única cosa que ha millorat en els últims anys. Estem ben connectats”, em diu el ‘Fili’. Per ensenyar-me un nou cas de la precarietat del barri en equipaments em porta fins al Casal d’Avis, situat en uns modestos baixos d’un edifici. Ara l’Ajuntament hi està fent obres. Ho aprofito per treure el tema de les eleccions del maig. “Que el barri estigui així és culpa de tots: dels socialistes, dels convergents, de la Generalitat, dels d’ara…”, deixa anar el ‘Fili’. “De Colau també?”, li pregunto. “Aquest govern va generar molta il·lusió però s’ha anat apagant. Han pagat la novatada, tot i que és cert que alguna cosa han fet. Amb l’Ada ens coneixem però ens les hem tingut i no crec que en aquesta campanya vingui al barri”.

Acabem fent un cafè al bar Espai Solís, a tocar de l’estació de Renfe. “Et porto aquí perquè vegis el costat positiu de tot plegat”, em diu. El bar fa tres anys que és obert i funciona molt bé. Hi ha gent i la seva propietària, veïna del barri de tota la vida, desprèn energia i té ganes de posar el seu granet de sorra perquè Ciutat Meridiana tingui un futur millor. Com diria el ‘Fili’, aquí tot passa per les ganes de lluitar dels veïns. Vèncer l’oblit per tenir esperança.

Un reportatge d’Albert Ribas.