Foto: Nerea Gómez
“Fa dos anys se’m va aturar el món. Després de la mort sobtada del pare, el Pedro, la meva vida es va reduir gairebé a anar a treballar i sortir de casa per poc més que per entrenar-me”, confessa Nerea Gómez (Canyelles, 1997), defensa de l’EE Guineueta i educadora infantil. Té una sensibilitat especial i és pura inspiració.
M’encanta el tatuatge que tens al braç. És preciós. Té molta força. Sou tu i el teu pare?
Moltes gràcies! Sí. Estic vestida amb l’equipació de futbol i agafada a la seva mà. El pare va ser el meu acompanyant fidel i no es va perdre ni 5 minuts de cap dels meus entrenaments. Ma mare, la Trini, és ara la meva fan número u.
Quins consells t’acostumava a donar el Pedro?
Em deia que fos jo mateixa i m’hi deixés l’ànima perquè, tard o d’hora, aconseguiria els meus propòsits. No soc un prodigi de tècnica. He arribat on he arribat per la meva lluita, el compromís i la perseverança.
Va ser ell qui et va transmetre l’amor pel futbol?
Sí. Era un aficionat sa i savi. Li encantava jugar a aquest esport i em portava als partits. Em va fer sòcia del RCD Espanyol. El futbol forma part de la meva vida cada dia i del pare no me n’oblido mai. Sempre serà la meva inspiració. En aquella època el futbol femení era anecdòtic i molts clubs no tenien equips o molt poquets.
Jugaves a futbol al carrer?
Sobretot al parc del costat de casa. Marcàvem les porteries amb els gronxadors i una motxilla, per exemple. Eren mítiques les ferides que ens fèiem a les cames i els braços amb la sorra! [Riem]. Devia tenir 12 anys quan em va fitxar el CE Canyelles i un després, el RCD Espanyol es va interessar per mi. Em volia l’equip del meu cor! El pare no em volia portar a les proves perquè no em desanimés si no m’agafaven.
Però…
Mig any més tard, sí que ho vam intentar. Mai m’oblidaré del que em va dir el Pedro: “Nerea, fa un any i mig que jugues en un equip. Potser et diran que no, però no podem perdre l’oportunitat d’intentar-ho”. És molt difícil que et descartin després del primer entrenament perquè són conscients que pots estar molt nerviosa. En vaig fer uns quants i vaig patir molt perquè havia passat una setmana des de l’última pràctica i no sabia res de la seva decisió. Quan em van dir que comptaven amb mi… Mira, se’m m’està posant la pell de gallina. Era un somni!
Nerea, els somnis ens deixen sense paraules…
És veritat! Molta gent em pregunta si el meu somni no era haver debutat a Primera Divisió. Tant de bo ho hagués aconseguit, però tant me fa. Em sento molt afortunada de la meva trajectòria: dels inicis al CE Canyelles, els set cursos al RCD Espanyol, els tres al FC Levante Las Planas i ara, a l’EE Guineueta, soc molt feliç. Moltíssim!
“No em convocaven per als partits perquè no era jo. Sentia que realment necessitava estar sola”
En un moment tan dur el futbol es va convertir en el teu refugi?
Em feia desconnectar una mica, però no prou. De fet, no em convocaven per als partits perquè no era jo. Necessitava estar sola. Em sentia atrapada, fins que un dia vaig canviar de xip: havia de reaccionar i ajudar també ma mare, la Trini.
Entenc que t’afectava molt no jugar.
Molt. L’entrenador em deia que ho feia pel meu bé perquè si sortia al camp i no em sortien les coses, m’enfonsaria més. I després, a poc a poc, em va anar donant minuts.
Com et senties al camp?
Estranya i amb por. Potser participava 10 minuts… I si no em sortia res? I si la davantera rival em superava? Tot va ser diferent quan vaig fer el canvi i ja confiava en mi i notava el suport del meu entorn.
Et sents una persona nova?
Sí. “Nerea, per actitud i per tot, no ets tu! Filla, ets gegant!”, em sol dir ma mare. Me l’estimo tant! És el meu suport.
Ets molt emocional?
Malgrat que em costi molt plorar davant d’algú i m’empassi molts problemes, se’m nota molt quan no estic bé.
Detectes de pressa l’estat anímic de les persones?
Sí. Soc molt empàtica i m’agrada que les companyes m’expliquin què els passa i ajudar-les en el que pugui. La majoria són molt joves i necessiten més el suport de les més veteranes. Soc la capitana, però m’implicaria igual si no ho fos.
Malgrat que sou líders destacades del grup 1 de la Primera Catalana i ho heu guanyat gairebé tot, també heu passat per moments complicats.
La covid i les lesions ens han fet mal i fa unes setmanes vam arribar a fer entrenaments amb només 11 jugadores. Hem patit en alguns partits. Al principi de temporada hi havia grupets. Pensa que només continuaven dues jugadores de la temporada passada. Ara som una pinya impressionant i l’ambient és increïble. Ens cuidem i estimem, i això es nota a la gespa. També soc ajudant del benjamí femení. Sempre he tingut una connexió amb la mainada.
