Maria González, jugadora del SESE, al Pavelló Virrei Amat. Foto: Toni Delgado
Mentre preparo part d’aquesta entrevista, conec al metro un grup d’infants que van d’excursió. “Per què apuntes tantes coses a la llibreta?”, em pregunten. “De què treballes?”, continuen. “Ah, ets periodista. I surts a la tele? Ets multimilionari? Ets ric?”, afegeixen. Són alegres i inquiets, i s’acomiaden amb la mateixa espontaneïtat amb què parla Maria González (Barcelona, 2001), nascuda a l’Hospital del Mar. La jugadora del SESE ha superat dues operacions de lligaments encreuats del genoll esquerre.
El primer cop que la poblenovina es va trencar va ser el 13 d’octubre de 2019, just abans del descans d’un partit intranscendent amb la Penya, i quan intentava robar una pilota. “Vaig mirar la meva amiga Sara Pascasi i vaig pensar: ‘Quin mal!’. I una estona després, però, ja creia que no era per a tant. Soc així, tinc força tolerància al dolor. No em queixo gaire. I no vaig anar al metge fins a l’endemà, i perquè, quan em vaig llevar del llit, no podia ni caminar”, reconeix.
El 2 de desembre de 2023, a casa, amb el SESE i contra el Manresa CBF, ho va viure d’una manera molt diferent. “Va ser, de nou, en una acció defensiva. Vaig caure al parquet i vaig cridar com mai, de dolor i perquè sabia què m’esperava a partir d’aquell moment. Amb la mirada li vaig dir a la Ferreri que m’havia trencat i, realment, se’m va trencar el cor”, recorda. El SESE vivia i va continuar vivint una temporada “espectacular” amb Enric González, i la Maria estava en un gran moment de forma i confiança. Aquest cop, és clar, va anar d’urgències.
La poblenovina, durant l’entrevista. Foto: Toni Delgado
El diagnòstic
En tots dos casos ha tingut mala sort perquè el diagnòstic correcte es va fer esperar. A Badalona, per exemple, se’n va assabentar quan el club la va enviar a la mútua perquè li fessin una ressonància. No s’esperava que li diguessin que tenia els lligaments encreuats i els meniscs trencats.
La segona operació va ser el 30 de gener de 2024 i, a l’hospital, González s’hi va trobar tot l’equip. “Les companyes no em van abandonar en cap moment. La Lídia —Querol— i la Duna —Moreno— van ser molt constants i imaginatives perquè no m’avorrís. Mai havia viatjat tant com a l’època amb crosses, amb l’equip. Bé, a la Copa del Rei hi vaig anar en cadira de rodes. No ho recomano”, exposa.
De la motxilla hi treu una samarreta rosa, amb un goril·la —en Gori— amb crosses, i dos missatges —“en el consens”, un cop d’ullet a l’entrenador Enric González, i “believe” (creure)—. Al dorsal s’hi llegeix Marigon, de Maria González, i el número 10. L’equip la va sorprendre un dia, poc després del diagnòstic. A partir d’aquell moment es va convertir en la samarreta oficial del SESE per a l’escalfament, i Míriam Ferreri també la va fer servir a l’All Star de la Super Copa de Sant Adrià.
La jugadora del SESE i entrenadora del Bàsquet Femení Sant Adrià, just després de la conversa. Foto: Toni Delgado
El rol
En tot moment la van fer sentir partícip del grup i l’entrevistada, sempre compromesa, va voler anar a tots els entrenaments i partits, i animar les companyes. Això sí, se sentia malament perquè no podia fer allò que més li agrada. El seu rol no havia canviat a l’infantil A del Bàsquet Femení Sant Adrià, on era delegada i psicòloga.
Emocions
“Les nenes de la generació de 2010 no són conscients de com em van ajudar. Vam viure els campionats d’Espanya amb el Jordi Amigó i l’Adrià Martínez, que és qui ha apostat per la meva figura de psicòloga, que ara exerceixo al cadet A. M’emociona veure com aconsegueixen el que es proposen. Me les estimo molt”, exposa.
La poblenovina ha heretat la resiliència, el somriure i la persistència dels pares, el Quique i l’Iskra. Pare i filla sempre perdien la final de parelles del concurs del Dia de l’Esport, al col·legi. “Cada estiu llençàvem molts tirs lliures i, per fi, a 6è de Primària, vam guanyar”, rememora. La seva escola va ser la Fundació CIC, en què va estudiar fins a l’ESO i on va començar a jugar a bàsquet.
Maria González observa un document històric del SESE. Foto: Toni Delgado
Primers records
És l’única d’aquell grup d’amigues que continua a les pistes. “Perdíem els partits per molts punts i jugàvem a la categoria més alta. Jo hi destacava perquè era alta i sabia botar la pilota…”, rememora l’exalumna de Batxillerat als Jesuïtes el Clot. És graduada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on treballa com a administrativa. És funcionària. Les seves primeres actuacions a la pista van cridar l’atenció d’equips com el Joviat, de Manresa, o el Bàsquet Femení Sant Adrià.
CEE Sant Gervasi
González es va decantar pel primer i únic club en què va fer una prova, el CEE Sant Gervasi, de Mollet. “Les companyes i l’entrenadora, Chelo Aznárez, mare d’Alba Orois, em van caure molt bé. Allà em van ensenyar a jugar a bàsquet i és on més he crescut”, agraeix González, que competiria els dos anys de cadet a la UE Mataró. Era un nou equip format per cinc jugadores del conjunt mataroní i cinc del Sant Gervasi.
El Bàsquet Femení Sant Adrià va ser el seu següent destí, en el primer any de júnior. “Va ser la primera temporada en què vaig jugar pensant que em podien fer fora, i així va ser. Un cop dur, després d’un any bonic i difícil”, recorda. A la Penya va recuperar la confiança a Preferent B i el curs següent pujaria al primer equip amb Sara Pascasi. Gairebé no va jugar perquè es va trencar els lligaments encreuats i després vindria el coronavirus, i el curs següent va tornar al CEE Sant Gervasi. No van competir i només van jugar algun amistós. Eren temps de pandèmia. Després, ja fitxaria pel SESE.
Un mat imaginari. Foto: Toni Delgado
El bàsquet
“La veritat és que no m’imagino una vida sense el bàsquet perquè és la meva forma de vida. M’ha regalat el meu cercle íntim, m’ha ensenyat a conviure, m’ha fet superar-me a mi mateixa, riure, plorar… Mai no deixa de sorprendre’m”, enraona.
El passat 8 de febrer, 434 dies després de trencar-se els lligaments encreuats per segon cop, González va tornar a les pistes al Virrei Amat contra el CBF Cerdanyola. “Cada cop que agafava la pilota, em sentia molt estimada pel pavelló. A la grada també hi havia persones molt especials per a mi”, s’emociona. A més, les companyes van omplir el vestidor de fotos i frases increïbles; Laura Hualde i Míriam Ferreri, les capitanes, van dedicar-li unes paraules abans del matx, i l’entrevistada va anotar quatre punts en un partit que van guanyar a la pròrroga.
“Un guió perfecte”
“Sincerament, va ser un guió perfecte per a una jornada que m’havia imaginat tant… El que ja no em va fer tanta gràcia és que, tres dies després, em fes un esquinç de segon grau al turmell…”, afegeix.
Quan juga a bàsquet, no té por a recaure. S’ha preparat molt bé en l’aspecte físic i mental, i se sent més forta que mai. “Soc molt més constant a l’hora de fer els físics, sobretot a les cames, i m’he apuntat al gimnàs perquè vull fer tot el que depengui de mi per cuidar el genoll. I res de tot això que t’acabo d’explicar hauria estat possible sense Jordi Serra, el meu fisioterapeuta, que ja és un amic excepcional”, destaca González.
Ara és encara més observadora i empàtica que abans, capta més detalls i s’escolta més i millor. “Cada persona i cada lesió són un món, i cal respectar que cadascú ho visqui a la seva manera. En l’últim any he madurat més que mai i espero no oblidar els aprenentatges que m’ha regalat la lesió. He plorat moltíssim i m’he permès també estar malament”, tanca González.
Mai ha viatjat tant com quan anava amb crosses. Foto cedida
