José Santos, l’etern capità de la Monta, al mig. Foto: CF Montañesa
“Malgrat que moltes persones m’animin a continuar, he pres la decisió de deixar el futbol en actiu”, avançava, per escrit a les xarxes socials, el capità José Santos (1988). Bé, més aviat era el CF Montañesa, la Monta, qui feia un vídeo amb la frase del jugador. El comiat oficial havia de ser amb veu, un bon megàfon i amb l’afició al camp, just després del darrer partit de la temporada, un 5-0 contra la Unió Esportiva-Costa Brava a la Bombonera. Dues jornades després d’haver assolit el somiat retorn a la Tercera Divisió RFEF en un curs on a l’inici va arribar a sumar quatre derrotes en cinc partits. Amb Raúl Paje, substitut a la banqueta de Ramon Calderé, l’equip ha guanyat 13 dels últims 18 matxs, n’ha empatat 4 i només n’ha perdut un, a la penúltima jornada i amb l’ascens assegurat.
Santos deixa la Monta, de nou, a Tercera Divisió RFEF i impulsada per l’efecte Raúl Paje
Santos és un emblema de la Monta. Una icona. No és estrany que des de la direcció esportiva no es dubtés que, després del descens a Primera Catalana, era l’únic imprescindible juntament amb Omar Hayek. El capità només va ser capaç de parlar 8 segons dels primers 41 que van passar des que va agafar el megàfon per dirigir-se a l’afició. El públic, generós i agraït, l’ajudava a agafar aire i forces amb ànims i reconeixements: “Bravo! Bravo! Saaaaantooooos! Saaaaaantoooooos!”. I, per descomptat, també li va cantar un comentari que s’ha guanyat a pols: “Ets el nostre puto capità”.
En el seu cap s’intercanviaven milers d’escenes, jugades, partits, moments de vestidors, alegries i decepcions de la seva carrera. Especialment dels últims anys, quan ha defensat la samarreta de la Monta. Ara sí que va agafar amb més calma el megàfon: “Només tinc paraules d’agraïment. Durant aquestes temporades sempre heu estat al peu del canó, heu viscut instants i dolents, i no ens heu abandonat mai”.
El seu pare
No podia oblidar-se d’una persona que sempre serà molt important per a ell i que va perdre fa 9 anys. “És el meu pare, que està allà dalt. [Va assenyalar el cel i es va eixugar les llàgrimes]. Segur que està orgullós. També vull donar-li les gràcies a la meva parella, que és qui pateix. I a vosaltres, afició, us vull agrair de tot cor pel suport que m’heu donat, els missatges que he rebut aquests dies”, va ampliar.
Penja les botes, ja no serà un futbolista en actiu, “però no deixo la Montañesa”. “Estaré amb vosaltres perquè encara queden moltes coses per fer. Moltes gràcies, de tot cor. Ens veiem aviat, família”, va concloure, just abans que els seus companys el mantegessin.
