Christian Alarcón és passió

“Sense el futbol no seria feliç. Molts cops entreno sol perquè ho necessito, en gaudeixo i no vull deixar de créixer i millorar. Continuo sent aquell nen que només volia jugar amb la pilota i s’inventava porteries i terrenys de joc a tot arreu”, confessa Christian Alarcón (Sabadell, 1995), lateral esquerre del CE Mataró.

Autèntic i enèrgic, Alarcón és pura força de voluntat. Mai es dona per vençut. “La meva vida és una lluita constant a dins i fora del camp, i ningú m’ha regalat res. Les meves victòries són fruit de la passió i l’esforç”, es retrata.

“La meva vida és una lluita constant a dins i fora del camp, i ningú m’ha regalat res”, diu

Ara té altres prioritats, com les oposicions a bomber, però l’entrevistat va ser model durant un temps. “No és un ofici gens fàcil perquè a darrere hi ha molta preparació i viatges. Has d’encaixar en el perfil de la productora. No es tracta de ser més guapo o més lleig”, enraona el sabadellenc, que ha aparegut a diversos anuncis i en una pel·lícula anglesa.

Algunes de les seves millors escenes futbolístiques les va viure a Primera Catalana amb el CF Montañesa, “un club històric i molt familiar en què tothom em va acollir molt bé, i vaig aprendre molt de cada company”. Amb Toni Pérez com a entrenador va tenir força minuts i es va sentir important. “M’encanta anar a la Bombonera perquè hi tinc amics jugant i m’hi sento un més. A la Monta vaig gaudir d’una de les meves etapes més especials per com em sentia a la gespa i pel tracte humà. És la meva segona casa”, assegura Alarcón.

El salt al primer equip

Al CE Sabadell FC, on ha viscut dues etapes, va començar la seva trajectòria com a futbolista. Abans d’aterrar a Santa Coloma de Gramenet també va passar per la UE Rubí i la UFB Jàbac i Terrassa. A la UDA Gramenet va arribar a l’últim any de juvenil, un curs amb emocions extremes, perquè van perdre la categoria i van tenir diferents entrenadors. Tots li van donar molta confiança. La temporada següent Alarcón va fer el salt al primer equip: “Hi vaig anar amb noblesa i volent aprofitar al màxim els minuts que disposés. Vaig ser titular uns quants partits, però va venir un nou tècnic i, com que jugava menys, vaig acabar la temporada al Can Rull”.

Bloqueig mental

El seu capítol més complicat el va viure a la UE Sants de Tito Lossio. El relat d’Alarcón és d’una autocrítica impecable: “Crec que tenia cabuda en aquell equip, però em vaig desmoralitzar, no vaig confiar en mi i em van vèncer les pors i les inseguretats. M’ha quedat l’espina de no haver sabut aprofitar l’oportunitat”.

El lateral esquerre va tenir un bloqueig mental un dels cursos en què “estava millor preparat físicament”. Era el primer any de la pandèmia, va comptar amb un preparador físic i a casa s’entrenava “com un lleó matí i tarda”. “No tenia equip, però sí que tenia el pressentiment que m’arribaria una oferta molt bona, com va ser. Em fa mal no haver donat el millor de mi mateix a la UE Sants”, completa. Quan Lossio es va reunir amb ell i li va comentar que potser no disposaria dels minuts que s’esperava, l’entrevistat va marxar a l’FC Santboià de Rafa Leva, “que em coneixia molt”. “Feia un temps havia estat a punt de fitxar pel club, però al final no es va poder fer. Allà vaig recuperar la confiança”, afegeix.

Problemes personals

El seu penúltim club ha estat el CF Martorell, on fos titular o no se sentia “un jugador important” i fort mentalment i física. En els últims mesos de temporada va patir un parell de problemes personals que van afectar el seu rendiment i no vaconcloure la temporada com hagués volgut. Alarcón necessitava començar des de zero i va decidir acceptar la “bona” proposta del CE Mataró, que ha apostat per ell i “és un altre club històric”.

“M’ha quedat l’espina de no haver sabut aprofitar l’oportunitat a la UE Sants”

El seu pilar

S’emociona parlant del Manolo, el seu pare i pilar de la seva vida perquè sempre ha estat al seu costat en tot moment. “Encara ara ve a veure’m als entrenaments i no es perd cap partit. És un alè constant i una persona extraordinària”, el retrata.

Inversió

“Visc pel futbol, a vegades m’entreno massa i tot, i cuido la dieta. Els diners que puc cobrar competint els inverteixo a créixer com a jugador, en un entrenador personal o el que sigui. Vull millorar i veure’m el millor possible al camp per ajudar el meu equip al màxim. Fins que tingui la il·lusió d’aquell nen petit, no deixaré de lluitar per ser un futbolista més complet”, tanca, enèrgic, Alarcón. Un jugador que és pura passió.