Fotos: Eduardo Corria
Xavier Marcé (PSC) ens rep a primera hora del matí al seu nou despatx de Nou Barris. Fa poques setmanes que és regidor del Districte, però assegura que ja està fent una “immersió” ràpida trepitjant tots els barris. És conscient que la responsabilitat que assumeix és gran i que requerirà més temps que les Corts –d’on ve–, però mostra ganes i determinació per encarar-la. Home d’idees clares, remarca quin ha de ser el seu paper i quin el del teixit social.
Arriba al districte on hi ha més pobresa de la ciutat en un moment molt delicat. El repte sembla majúscul.
No m’agrada dir que és el districte on hi ha més pobresa, sinó on hi ha més diferencial de renda. No és exactament el mateix. El concepte de pobresa té connotacions que una ciutat com Barcelona no se les hauria de permetre. El diferencial de renda és una realitat corregible i treballable. Ho és també la pobresa, però són dos elements que crec que convé matisar.
Matís a banda, la pandèmia ha colpejat Nou Barris amb força i ja està tenint conseqüències socials greus.
És cert que algun barri de Nou Barris ha patit una afectació important, però altres no tant. Ho dic per evitar una cosa que em sembla que he de combatre des del primer moment: l’estigmatització global de Nou Barris com un districte amb connotacions marginals i perifèriques. Però també ho dic perquè les dades, si s’analitzen bé, no expliquen afortunadament això d’una manera tan clara.
Sigui com sigui, Nou Barris segurament li traurà més temps que les Corts i també té responsabilitats importants a l’Ajuntament. Ja podrà trobar hores per trepitjar els carrers del districte?
Per descomptat. Nou Barris és un districte apassionant perquè, en realitat, són tres o quatre ciutats en una mateixa. No té res a veure la part sud del districte amb la part nord. Requerirà més temps? Sí. Però serà un plaer dedicar-li. És un districte que cal conèixer. Té una estructura veïnal molt potent i acostumada a reivindicar unes millores que costen de fer. I també té una successió de barreres que fan que la idea del conjunt del districte sigui complicada de gestionar i que la idea de barri prengui molta força. Amb tot, és una zona de la ciutat especialment complexa.
“Combatré des del principi l’estigmatització de Nou Barris”
Coneix bé Nou Barris?
No, el conec molt poc. Enganyaria la gent si digués que el conec. El que sí que estic fent, de la manera més ràpida possible, és una petita immersió anant a tots els barris i intentant conèixer i parlar amb tothom. Però seria absurd dir que el conec. En absolut.
Un líder veïnal ens deia que els últims anys tenen la sensació que tots els regidors són desconeguts i amb poc perfil polític. Amb vostè serà diferent?
[Somriu]. No ho sé. Jo m’hi dedicaré. Venir a Nou Barris és una gran responsabilitat. Crec que el meu grup polític s’ho pren seriosament i que si m’ha encarregat aquesta responsabilitat és perquè pensa que ho puc fer suficientment bé.
Els veïns i les entitats reclamen un pla social per combatre la crisi. Què els pot prometre?
Una cosa que és de sentit comú. L’Ajuntament està tirant endavant un acord de ciutat que té tres dimensions claríssimes: posar en valor les respostes sociosanitàries, treballar per la recuperació socioeconòmica i potenciar la transició digital. I nosaltres hem de ser capaços de traslladar-ho a Nou Barris i, sobretot, aconseguir que el districte se senti part de la ciutat. Els veïns de Nou Barris s’han de sentir de Barcelona, i també a la inversa. Aquesta relació és imprescindible per poder afrontar correctament el repte social i econòmic que tenim al davant.
Potenciar aquest sentiment de pertinença és un objectiu que les últimes regidores que l’han precedit es van marcar i no sembla que ningú ho acabi d’aconseguir.
Part de la política és gestionar obvietats. El repte és resoldre-les adequadament o, com a mínim, trobar les vies que permeten avançar. No pretenc dir res nou, només faltaria. El que sí que m’agradaria assajar són alguns enfocaments que potser no s’han treballat prou, tant des del punt de vista social i econòmic com des del punt de vista de la relació entre la ciutat i el districte.
Com l’han rebut els veïns?
Molt bé. Jo no els he amagat dues coses que em semblen importants: hem de solucionar la dialèctica districte-barris i saber diferenciar bé quines són les obligacions públiques i quines són les tasques del teixit social. Això últim són dos elements que es complementen, però que no s’han de suplir. Quan hi ha suplència estem davant d’un problema greu. I això ho he intentat dir molt clar: “No ens suplim, complementem-nos”. Sobre l’exigència ens entendrem sempre, sobre la suplència no. Aquest és un punt que em sembla essencial per establir una relació adequada entre el Districte i el moviment veïnal.
“No podem convertir els barris en territoris sota control policial”
Un exemple de col·laboració exitós és el Centre Obert Torre Baró, que seguirà funcionant.
Sí. En aquest cas es tracta d’un acord amb Càritas. Amb ells, com amb Pare Manel o altres entitats d’aquest tipus, hi ha l’avantatge que tenen molt clar la seva funció, estan ben preparats i tot plegat fa que la seva tasca sigui imprescindible. El del Centre Obert Torre Baró és un acord fantàstic, però també n’estem treballant altres. Aquest és el camí.
Un dels col·lectius que s’ha vist més perjudicat per la pandèmia és el dels nens i nenes, que no han anat a l’escola i molts no tenien mitjans a casa.
És una qüestió que em preocupa, sí. Especialment perquè la manca d’escola no només implica un problema d’escolarització, sinó que arrossega problemes d’alimentació, familiars, d’habitatge… S’hi barregen molts elements.
Què hi pot fer el Districte?
Li diré el que hem fet. Hem activat les bosses de material escolar, la prestació de serveis i materials tecnològics, hem reforçat molt tot el tema de l’alimentació… I ara estem fent una altra cosa molt important: hem activat tot un sistema d’activitats d’estiu que permeten als nens i nenes la recuperació d’un cert ritme organitzat i descongestionar un conflicte tant psicològic com sovint purament laboral, que és la conciliació familiar.
I a partir del setembre?
Confiem que a partir del mes de setembre el sistema escolar d’aquest país funcioni amb una certa normalitat. Però, òbviament, estem a l’expectativa que Ensenyament ens digui exactament com afrontarà la tornada a l’escola. En aquests moments s’estan fent les matriculacions amb normalitat, però estem molt pendents de com haurem de gestionar el setembre. És difícil de preveure, perquè dissortadament cada dia ens despertem amb una notícia nova relacionada amb la pandèmia, però hem d’estar preparats perquè la distorsió sigui la menor possible, també en termes d’espais disponibles, per exemple.
Un altre dels àmbits on els veïns demanen més preparació i recursos és el de la seguretat, una de les principals preocupacions veïnals. És una de les prioritats que té marcades a l’agenda?
Sí, és una de les qüestions que més preocupen els veïns, com la neteja i l’incivisme. I penso que tot plegat està molt relacionat. No es pot caure en el parany de pensar que la neteja és estrictament un problema de camions de neteja, que la seguretat és estrictament un problema de nombre de policies o que el civisme és estrictament un problema de mediadors. La solució és molt més complexa. El que segur que no podem fer és convertir els nostres barris en territoris sota control policial. L’element cívic hi ha de jugar un paper molt important. I ens hem de preguntar quins són els mecanismes que generen l’autoestima suficient als barris per potenciar l’autocontrol i l’autoexigència.
“Conec molt poc Nou Barris; enganyaria la gent si digués el contrari”
El racisme també va treure el cap el mandat passat amb el conflicte per l’obertura d’una mesquita al carrer Japó. El preocupa que en moments com l’actual, ple d’incerteses, hi puguin haver discursos intolerants?
És que hi són, els tenim aquí. Som una societat que té comportaments xenòfobs i de rebuig a allò que és diferent. Justament per això els ajuntaments tenen àrees dedicades a aquest àmbit. Tot plegat no vol dir que siguem racistes de manera genèrica, sinó que hi ha brots sense cap explicació racional que, a més, existeixen a Nou Barris com a qualsevol altre lloc de la ciutat. Potser prenen formes diferents, perquè aquí la combinació ètnica i els diferencials de renda, que són durs, fa que tot plegat de vegades peti. Però no crec que sigui un districte més problemàtic que d’altres en la qüestió que ens ocupa.
Canviant de qüestió, els desnonaments són un problema crònic a Nou Barris. Què més es pot fer?
És un problema complicat i lent de solucionar. Però si mirem les dades objectives, els desnonaments s’han reduït molt. N’hi continuen havent, òbviament, però s’han reduït molt. I en aquests moments, a barris com Ciutat Meridiana o Torre Baró, tenim perfectament localitzats on són els problemes. Ara bé, la dificultat que tenim és que la interlocució amb els propietaris d’aquests pisos cada vegada és més complexa perquè són essencialment fons de capital amb qui és difícil, no només accedir-hi, sinó establir-hi una línia de diàleg que tingui unes mínimes connotacions socials que permetin arribar a acords. I la capacitat legal que tenim nosaltres és limitada. Però seguirem picant pedra, perquè és una de les nostres prioritats.
Mentrestant, hi ha famílies que veuen que només els queda l’opció d’ocupar un pis…
El tema de l’habitatge de vegades s’ha convertit en un mantra genèric que ens fa oblidar que al darrere hi ha un conjunt d’elements que sovint afecten drets de moltes parts, i que s’han de solucionar els problemes sense lesionar aquests drets. Aquí hi ha una qüestió jurídica bàsica.
“Hem de saber diferenciar bé les obligacions públiques i les del teixit social”
El petit comerç ha estat un dels grans damnificats de la pandèmia. N’hi haurà prou amb les ajudes i les campanyes que està impulsant l’Ajuntament?
Des del meu punt de vista, no. En això crec que també hem de ser francs. El conflicte del comerç de proximitat no és únicament un conflicte de publicitat, sinó de transformació vital. Estem en plena transformació tecnològica, el món del treball està canviant, l’accessibilitat als productes també… Per tant, el comerç de proximitat no té més remei que refundar-se establint criteris nous.
Quins?
Segurament criteris encaminats cap a una personalització i una relació amb els seus clients reals i potencials que trenqui amb la pura lògica física. I en tot plegat cal tenir en compte la competitivitat. Hi ha molts elements que hauríem de ser capaços de transformar per evitar que cada cop hi hagi més persianes abaixades.
Quan vostè abaixi la persiana del mandat d’aquí a tres anys, quin Nou Barris espera poder deixar?
[Pensa]. Des del punt de vista de la problemàtica social, m’agradaria poder deixar un Nou Barris una mica més ben articulat. Amb pactes entre els serveis públics i els serveis complementaris fets per associacions o per la societat civil, sense alguns dels recels que ara observo. I, per altra banda, m’agradaria que a Nou Barris passessin dues o tres coses d’obligada visita dels barcelonins, exactament igual que es va a determinats districtes a veure una obra de teatre, un musical o un museu. Pensades i gestionades des de Nou Barris.
