Entrevistes

Maragall: “Vull retornar l’Ajuntament a la ciutat; s’ha perdut la complicitat”

|2019-01-28T11:17:39+00:0028 Gener 2019||Línia Nou Barris

Ernest Maragall ens rep en un forat d’una agenda que ja dona símptomes de campanya electoral. El candidat d’ERC a l’alcaldia assegura que el seu “no és un projecte personal” i remarca, en referència al govern d’Ada Colau, que “no n’hi ha prou amb bones intencions si no hi ha solvència i responsabilitat”. Ara bé, també alerta que “la resposta simple de més autoritat, més llei i més ordre és la pitjor”.

Les enquestes li són favorables. Es veu com el pròxim alcalde de Barcelona?
M’hi veig, sí. Però això no vol dir res, perquè si ens creiem les enquestes segur que perdo. Estem en una competició democràtica més interessant i oberta que en altres ocasions i crec que tinc possibilitats, però ens les hem de treballar i ens ho haurem de guanyar a pols.

A l’últim Baròmetre municipal, més d’un 40% dels veïns suspenen la gestió de Colau i un 60% diuen que la ciutat ha empitjorat. Amb aquestes xifres, creu que Colau té possibilitats de tornar a guanyar?
Passa una mica el mateix que amb les enquestes. Una cosa són les percepcions i els estats d’opinió i una altra cosa diferent és la decisió del vot. Aquí tots estem en igualtat de condicions. L’alcaldessa té uns actius evidents, derivats de la seva gestió, però té uns passius encara més evidents, també derivats de la seva gestió. Ara tenim una oportunitat de construir un projecte i de fer una oferta d’esperança i ambició per a molts ciutadans.

Ha mantingut converses amb Colau per un possible futur pacte postelectoral, sigui qui sigui que obtingui millors resultats dels dos?
No, no. No som ni molt menys en aquest punt.

No han concretat escenaris de futur?
No és el moment. És bo que ara cadascú ofereixi el seu millor perfil. És cert que podem compartir moltes coses des d’un punt de vista progressista, però també és evident que tenim diferències en altres coses, com ara el model de país o l’estil de govern.

En aquestes eleccions també tindrà al davant Manuel Valls. El preocupa tenir d’adversari un exprimer ministre de França, amb tot el que això suposa?
Em preocupa més pel que representa i el que diu, en el sentit que Valls ofereix una visió contradictòria amb la que volem representar nosaltres. La seva visió és molt incoherent amb el que és Barcelona, el seu caràcter i la definició de la ciutat que ens hem guanyat a pols durant molts anys. Una cosa és que hi hagi problemes per resoldre i una altra cosa és un projecte lligat absolutament al poder econòmic.

Creu que no serà atractiva per a la ciutadania l’oferta que presenta Valls, doncs?
El problema és que sigui atractiva. Jo no dic que no pugui ser-ho. Pot ser-ho en la mesura que el poder econòmic sempre és capaç d’enlluernar i fer creure que el progrés depèn que manin ells. Es tracta que els ciutadans entenguin que el més important és confiar en nosaltres mateixos, partir del nostre caràcter i expressar la nostra determinació democràtica. El nostre projecte és de complicitat, fet des de la consciència que manar és molt diferent que governar. I, a més, hi ha un altre contrast amb Valls: com aconseguim que el poder democràtic de la ciutadania es pugui expressar i que aquesta se senti identificada amb una administració que la representa.

Fa un moment deia que el seu model de país és diferent del de Colau…
Es diferencia en un sentit molt específic i no en altres. Estem en condicions de compartir el compromís per la llibertat i la democràcia, però aquesta coincidència l’hem de saber convertir en acció conjunta.

Quan parla de “sentit molt específic” es refereix al projecte de la república, de la independència.
Nosaltres estem explícitament compromesos amb un projecte republicà i Ada Colau no exactament. Encara que crec que podem compartir una amplíssima part del camí.

Parlant de l’escenari independentista, sembla que hi haurà moltes llistes. Fa uns dies explicava que Junqueras li va demanar que surti a guanyar. Se sent pressionat?
No cal que ningú afegeixi pressió a la que ja em poso jo mateix [somriu]. El que em sento és positivament exigit i motivat, però també em sento acompanyat. Aquest no és un projecte personal ni de lideratge en exclusiva, més aviat el contrari. Som un equip, estem treballant amb intensitat i és molt engrescador. Estem dibuixant la Barcelona que somiem i aquest somni el podem compartir amb milers de barcelonins i barcelonines.

Parlant de l’equip, ens agradaria saber quina llista té al cap. Quin tipus de perfil vol integrar a la seva candidatura?
Serà una llista de ciutat, amb una base forta i arrelada d’ERC, però una candidatura que també rebrà el valor afegit d’un bon nombre de ciutadans implicats.

Independents, per tant.
Sí. Ciutadans de Barcelona no necessàriament organitzats políticament, però sí compromesos amb la ciutat i que comparteixen la major part d’un concepte progressista i republicà.

Pot posar algun exemple?
[Somriu]. Encara no. De moment no hem de tenir pressa.

Fa dies també va proposar a la resta de candidats firmar un compromís de Barcelona contra l’odi per aïllar l’extrema dreta. No pot passar que amb això li facin la campanya a Vox i acabi entrant a l’Ajuntament?
El que ha passat a Andalusia no és un exemple contrari? Tothom deia que no passava res, que no entrarien o en traurien un… I mira què ha passat. Els anys 30, abans de la Guerra Civil i a tota Europa, hi havia la consigna de no parlar-ne, de no passarà res, de ja guanyarem… Hem de ser conscients que la millor resposta és construir alguna cosa digna.

Baixem a la ciutat. “Polítiques socials integradores a barris de la zona Nord, des de Sant Martí i el Besòs fins a Sant Andreu i Nou Barris. Revitalitzar la Marina, la posada al dia del 22@…”. Són paraules seves, però sembla que estiguem llegint el programa de Colau…
El programa de Colau de fa quatre anys?

Sí.
L’evidència que calgui seguir-ho dient…

És que no s’ha complert.
En tot cas, que no hem arribat, ni de bon tros, al punt d’ambició que totes aquestes qüestions plantegen. I, per tant, em permeto pensar que darrere d’un mateix objectiu hi pot haver polítiques diferenciades. No estem repetint, al revés, estem construint saba nova amb ambició renovada. No n’hi ha prou amb una ideologia i uns objectius amb bones intencions des d’un punt de vista social si darrere no hi ha solvència, responsabilitat i complicitat. Barcelona és una ciutat de complicitat, i el govern actual ha estat incapaç de mantenir i afegir riquesa a aquesta complicitat. Al contrari, en molts terrenys s’ha perdut.

Un terreny on sembla que no hi ha hagut complicitats és el del turisme. Creu que el model turístic actual de la ciutat està esgotat?
Esgotat, no. El problema que tenim és d’èxit. L’èxit, si no el gestiones, acaba generant costos que de vegades es fan insuportables. Cal gestionar-ho, compensar els costos i repartir els beneficis. Això vol dir redistribuir econòmicament i socialment, canviar els conceptes fiscals que avui defineixen el turisme i una política clara de retorn dels seus beneficis. També hi ha una política metropolitana per desenvolupar, una política d’acord amb altres ajuntaments. En aquest tema, com en altres, no hi haurà respostes si no hi ha una governança metropolitana.

Al principi parlàvem de l’últim Baròmetre, on també apareix la preocupació per la seguretat. Què canviaria respecte de les polítiques de seguretat de l’alcaldessa Colau?
Primer cal dir que el problema de la seguretat no és que el seu origen sigui una gestió millor o pitjor des de l’Ajuntament. El problema de la seguretat apareix per una suma de factors, alguns d’ells molt poc associats amb l’administració ni amb la mateixa ciutat. Estem en un món globalitzat, en una ciutat que és un aparador des de tots els punts de vista i, per tant, d’interès per totes les delinqüències que un es pugui imaginar, lamentablement. Això ho compartim amb altres ciutats.

Però alguna cosa s’hi pot fer des de l’Ajuntament…
Hem de tractar la nostra situació i saber utilitzar els instruments que tenim, i això no s’ha fet bé. No s’ha fet bé la combinació de polítiques, perquè una cosa és la Guàrdia Urbana i la seva presència, que és obvi que ha de millorar en molts sentits, però a més d’això s’han de fer unes polítiques més adreçades a les causes que a les conseqüències. Per tant, hem de parlar d’habitatge, de cohesió social, dels serveis socials en un sentit molt ampli… Però molts d’aquests temes només els podrem afrontar amb el Govern de Catalunya i el de l’Estat. La resposta simple de més autoritat, més llei i més ordre és la pitjor.

Però quan es fan operacions policials, els veïns que pateixen la inseguretat les aplaudeixen. Ho hem vist diversos cops al Raval.
És que jo no dic que això no s’hagi de fer perquè hàgim de fer polítiques de llarg termini. S’han de fer les dues coses. Per exemple, però, hi ha un element que no considerem mai: qualsevol política de seguretat ha de comptar amb un sistema judicial potent, proper, àgil i immediat. Un cas de furt triga 18 mesos a veure’s. Això forma part del càlcul que fa la delinqüència organitzada. Saben molt bé que tenen impunitat durant un temps llarguíssim. Per això jo defenso fermament una justícia de proximitat i local, que ja està plantejada però que el sistema judicial sempre s’hi ha oposat.

L’habitatge és un altre tema que preocupa. Què pot fer l’Ajuntament al respecte que no s’hagi fet fins ara? Les competències municipals són limitades…
Pot fer dues coses. Augmentar molt l’estoc d’habitatges per destinar-lo al lloguer social o a altres opcions i, en segon lloc, hi ha un tema de regulació fiscal i del mercat. Ens trobem aquests grans inversors que ens estan comprant la ciutat i nosaltres no sabem ni qui són. Això no pot ser i ha de tenir una resposta fiscal i de regulació. Aquí hi ha tot un terreny per treballar i innovar, amb ambició i rigor.

Per acabar, si arriba a l’alcaldia, quina serà la seva primera decisió?
[Pensa]. N’hi ha tantes… El primer que faré serà enviar un missatge de complicitat. Expressar la voluntat de retornar l’Ajuntament a la ciutat.

Aquest mandat no ha estat així? Precisament aquesta ha estat una de les banderes de Colau.
S’ha deixat que anés augmentant la distància. Potser Colau havia generat tantes expectatives que ara podem apreciar la necessitat que hi ha de generar novament aquesta complicitat i proximitat.