Silvestre Castro (Restaurant Casa Castro): “Si a l’hostaleria fas les coses amb carinyo, tot et sortirà bé”

Julio Iglesias, Joan Manuel Serrat, Montserrat Caballé, Felipe González, el primer equip del Barça i el Madrid… Tots ells tenen una cosa en comú: han dinat o sopat al restaurant Casa Castro, a Nou Barris. Ara fa 50 anys era una bodegueta senzilla en un barri treballador, fins que Silvestre Castro, un jove cambrer forjat al mític Carballeira, el va convertir en el restaurant de moda de Barcelona. I ja va per la segona generació.

Enguany el restaurant ha fet 50 anys.
Sí, sí, anem cap als 51. Aquest any ha sigut l’aniversari, però no hem celebrat res. Com que hi havia la pandèmia…

Com ha resistit obert durant tant de temps?
La vida m’ha somrigut. Però jo li he posat molt de carinyo al que faig. Soc un professional. Si a l’hostaleria fas les coses amb carinyo i tens sentiments, tot et sortirà bé. Però si el que busques és fer diners fàcils…

En aquest cas no aguantes tant, oi?
No hi ha res fàcil. Cal donar de menjar bé. I cuidar molt a la gent. Això m’ho van ensenyar a mi l’any 1962 al Carballeira, al port de Barcelona, que llavors era el restaurant número 1 d’Espanya. La gent de Madrid venia en avió per menjar allà. I venien a centenars.

“Els primers anys a Barcelona? Una meravella. Saps la il·lusió d’arribar a un país i entregar-te totalment? Aquest era jo!”

Allà va aprendre l’ofici?
Sí, amb 14 anys.

Què diu, ara?
Vaig marxar de Curtis, a Galícia, amb onze anys i mig. Primer a Astúries, a treballar. D’allà a Bilbao. I vaig arribar aquí als 14.

Tot sol?
Solet pel món. I ningú no m’ha menjat. Jo era el més jove de 10 germans.

Va marxar de casa buscant una oportunitat, és clar.
Buscant una oportunitat? No, me’n vaig anar perquè hi havia necessitat. Havia d’emigrar.

I com el van rebre aquí?
En els primers anys, una meravella. Un mes després d’arribar ja parlava correctament el català. Bé, feia el que podia, però li posava moltíssimes ganes. Saps la il·lusió que se sent d’arribar a un país i entregar-te totalment? Aquest era jo. I encara soc jo. El que passa és que després de 60 anys alguns volen obligar-me a ser un català de segona. Això no m’agrada.

Tornem al Carballeira. Va ser la seva escola.
Sí, però també vaig treballar a Eivissa, a l’Hotel Catalonia, en locals nocturns com el Mr. Dollar, el New York, el Starlets… Vaig aprendre de tot una mica. De la nit i del dia. I vaig guanyar diners, molts. Però no em sentia feliç i vaig decidir casar-me.

I llavors va néixer el Castro?
Al cap de poc de casar-me, la dona es va quedar embarassada i vaig pensar que ja n’hi havia prou de nit. Això era una bodegueta. El local em va costar 300.000 pessetes el 1973. Hi havia uns barrils i un taulell. Vam fer una sortida de fums per on vam poder… I em vaig posar a fer tapes i menjars. Un temps després ja venia tanta gent que vaig haver d’ampliar el local. La vida em va anar bé. Per això molts em tenen enveja.

Només per això?
Diuen que no arriben… Doncs has de treballar més, fill. La meva dona i jo hem treballat 40 anys de la nostra vida. Fins fa 5 anys. Cada dia 18 hores. Alguna cosa ha de valer, no?

18 hores! Això vol dir esmorzars, dinars, sopars…
Des de les 7 fins a les 3. I algun dia mitja hora més tard, perquè venien uns xinesos a jugar a les màquines i jo els anava posant cubates fins que marxaven. Allà, aguantant per guanyar-me 50 pessetes. Per això m’ha anat bé. Si no cuides a qui tens al davant, no pots estar darrere una barra. Has d’estar en una altra cosa. Hi ha més feines.

Diuen que l’hostaleria és una feina vocacional.
Si una cosa et fa feliç, és veure els altres feliços. Imagina’t, veure arribar el mateix Julio Iglesias i que s’esperi 55 minuts a fora per poder seure al restaurant…

No va demanar tracte especial? Això diu molt d’ell.
No, no. I això que som amics. Jo li envio el pernil a Miami. I les festes importants que es fan a casa seva, a Marbella, les faig jo.

“Per aquí han passat Julio Iglesias, Josep Carreras, Joan Manuel Serrat, el Barça i el Madrid… Tinc més de mil fotos. Ja no sé on posar-les”

Vostè ha aconseguit que vinguin molts vips fins a Nou Barris.
Sí, per aquí ha passat Felipe González, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Ayrton Senna… Els campions de motos. Tot l’equip del Madrid. I el del Barça. Tinc més de mil fotos. Ja no sé on posar-les.

Però venen pel menjar o per l’ambient del Castro?
El menjar aquí sempre ha sigut espectacular perquè la meva dona es va estar 44 anys a la cuina. Li dol el que fa i ho fa amb moltes ganes, amb molt de carinyo. Si sents el que fas i ho fas així, funciona.

Sí, però per aquí veig molt bona matèria primera…
Això sempre. Cada dia agafava una furgoneta atrotinada i me n’anava a l’aeroport a buscar el marisc que m’enviaven des de Galícia. Cada dia. Al matí i a la tarda, perquè no tenia més neveres.
Ara el restaurant el porta el seu fill. Li haurà costat deixar de manar…
Segueixo fent el que vull. Si jo dic blanc, ha de ser blanc. I s’ha acabat. Però el que vull ara és apartar-me perquè ell segueixi la línia.

Com porta la jubilació?
He treballat molt i ho segueixo fent, perquè no puc estar sense fer res. Cada dia m’aixeco a les sis del matí i me’n vaig a una finca que tinc. N’hi ha un que m’ajuda, però el que puc fer ho faig jo. Tinc cavalls, gallines… Aquest Nadal vaig matar més de 100 pollastres. I saps què vaig fer? Tinc clients que tenen molts diners. No li donen importància si els regales una ampolla de vi de 400 euros. Però un pollastre del meu corral… Jo mateix cultivo el blat i les verdures que mengen. Ni amb diners ni sense: els meus pollastres no els trobes enlloc. I jo els regalo als meus millors clients. Saps qui fa això? El que té sentiments.

Andreu Asencio