La feina té una repercussió directa en l’estat d’ànim. Foto: Pexels
Quan fa uns mesos a Tomas Jaramillo li van proposar, a la botiga de Barcelona on estava com a dependent, treballar també els caps de setmana, no va saber dir que no. Tot i que suposadament era voluntari, explica, se sentia obligat a fer-ho. Per una part, perquè necessitava més diners i, per l’altra –la més preocupant–, perquè tenia por que no acceptar-ho fes que més endavant l’acomiadessin. Entre els passats mesos de novembre i gener, assegura, va descansar només quatre dies. Les conseqüències d’aquella sobrecàrrega de treball, recorda, li van fer pagar un preu alt: “Bevia després de la feina per fugir de la rutina i ja no podia ser amable amb els clients perquè estava molt cansat”. Aquell va ser el començament, indica, d’una depressió que va empitjorar quan, fa dos mesos, el van acomiadar per tenir diferències amb dos superiors.
El cas de Jaramillo és un exemple de per què és important que fa un mes l’Ajuntament de Barcelona, Foment del Treball, PIMEC i els sindicats CCOO i UGT signessin el primer Acord de Barcelona per Cuidar la Salut Mental. L’objectiu és tenir cura de la salut mental dels barcelonins al món laboral. Com? A partir dels 10 compromisos que consten en aquest acord. Alguns d’ells són incidir en la millora de les condicions laborals i promoure que les empreses posin a l’abast dels treballadors recursos públics per cuidar aquesta part de la salut, massa vegades invisibilitzada.
La responsable de Noves Realitats del Treball, Territori i Migracions de CCOO, Aurora Huerga, valora positivament aquest acord. “És important per recordar que unes bones condicions laborals són necessàries per estar bé mentalment”, diu Huerga, que alhora reconeix, però, que perquè l’acord sigui efectiu cal reforçar els serveis de salut mental públics de la ciutat. “No hi ha prou recursos”, admet.
La identitat
Està clar que la feina té una repercussió directa en l’estat d’ànim, perquè d’ella depèn poder pagar el lloguer, comprar roba o menjar, divertir-se i, en definitiva, viure amb dignitat. Però la seva importància encara va més enllà. Tal com subratlla la psicoterapeuta Jara Pérez, es dona molta importància al fet que la pròpia identitat estigui “molt vinculada” amb la feina. De fet, la relacionem directament amb “la nostra marca personal” quan, en realitat, tothom és molt més que un lloc de treball. “Això fa que, quan la feina falla, sentim que falla tot”, recalca.
Els problemes de salut mental, com ara la depressió, l’ansietat o l’insomni, relacionats amb el món laboral han augmentat durant la pandèmia, segons Pérez. Una realitat que també confirma un metge de família, Carlos Torres, que parla d’un “repunt bestial” de persones que van al CAP amb ansietat després d’un avís d’ERO, d’una reunió complicada o dubtant de si els renovaran el contracte o no.
A part de visitar persones amb aquests problemes, Torres també pot parlar d’algun d’ells en primera persona, ja que tothom ha vist com els sanitaris han estat un dels col·lectius més colpejats per la precarietat durant la pandèmia. En el seu cas, diu, la sobrecàrrega de treball provocada per la covid i el fet d’haver tingut quatre contractes temporals en els darrers dos anys –i, per tant, no tenir un futur segur– li han passat factura. Cada cop que s’ha acostat la fi d’un contracte, assenyala, l’ombra de la inestabilitat ha pogut amb ell i ha hagut de prendre Diazepam per poder dormir. “L’actual contracte s’acaba el 30 de juny i fa 10 nits que necessito Diazepam”, recalca Torres, que també lamenta no sentir-se valorat després de tants anys d’estudis, esforç i treball.
Una normalitat que fa mal
Hi ha vegades que costa d’acceptar que no s’està bé, i això és resultat de dues coses, segons Pérez. Per una part, perquè és difícil aturar-se per analitzar l’estat d’ànim quan s’ha de treballar per cobrir necessitats bàsiques i, per l’altra, perquè costa d’acceptar que “el que fa emmalaltir” és la normalitat –d’inestabilitat o precarietat– en la qual vivim. “Ens fa posar malalts”, insisteix contraposant-ho amb una desitjada situació de seguretat.
Un altre exemple és el cas de Marta Puig –nom fictici–, que explica que treballa en un despatx d’arquitectes on fa tres anys que no li apugen el seu sou de 1.000 euros. Per subsistir, afirma, s’ha acostumat a no sopar a fora, a no anar al cine i a no tenir grans despeses. Però al que no s’acostuma és a tenir 33 anys i veure com persones del seu entorn avancen i tenen fills mentre ella es queda en el mateix punt. “Aquesta situació em provoca ansietat i por. Aprenem a viure amb aquesta inestabilitat, però això no vol dir que sigui bona”, denuncia decebuda per no haver tingut el futur que de petita li havien dit que podria tenir.
