Un informe de Dona Llum assenyala que la majoria de parts són en dies laborables. Foto cedida a l’ACN per l’Hospital Vall d’Hebron
Tot i que els col·legis de metges de l’Estat espanyol no ho accepten, la violència obstètrica, és a dir, aquella que el sistema de salut exerceix contra les dones en el moment de l’embaràs, el part i el postpart, a més d’estesa està reconeguda per organismes internacionals com l’OMS, Unicef o la Unió Europea.
A les pel·lícules, tots els parts acostumen a ser iguals. La dona trenca aigües a l’indret més inesperat. Ràpidament, ha d’anar a l’hospital, sovint en cotxe, i si no ha parit al vehicle, el personal del centre mèdic la recull a la porta mentre ella crida de dolor. La posen en una llitera o en una cadira de rodes, com si fos una malalta, i la condueixen a la sala on tindrà la criatura. Un cop al box, segueix cridant mentre la seva parella grava l’escena amb una videocàmera i intenta no desmaiar-se. Quan sembla que tot podria acabar en tragèdia, apareix un home seriós, el doctor, i amb tres maniobres màgiques que deixen en evidència les infermeres aconsegueix que el part arribi a bon port. Ha nascut una criatura preciosa. Fi de l’escena i de moltes pel·lícules.
Així descriuen la infermera Isabel Barrios i l’expert en cinema David Ferragut un part a l’article Els mecanismes del gènere cinematogràfic per tapar el part medicalitzat. L’escena explica alguns aspectes de la violència obstètrica. Per una banda, mostra com la nostra societat veu el part: gairebé com una malaltia. Per l’altra, indica quin rol juguen les dones a l’hora de parir: un paper subaltern per sota de metges i d’hospitals.
Violència generalitzada
Quan ens referim a la violència obstètrica, és a dir, a aquella que es viu durant l’embaràs, el part i el postpart, estem davant d’una violència que té molts rostres i que es pateix amb més freqüència del que podríem pensar, segons apunta Marta Busquets, advocada i presidenta del col·lectiu de denúncia Dona Llum. “N’hi ha de dos tipus: una que té a veure amb pràctiques i maneres de tractar les dones i una que té relació amb no atendre els seus drets”, diu. En el primer cas, es refereix al tracte infantilitzant o denigrant cap a les dones en el procés del part. En el segon, a pràctiques com les cesàries, les induccions de parts o les mutilacions vaginals.
Són situacions de les quals se’n parla poc, en part perquè els professionals de la medicina a casa nostra no estan disposats a reconèixer que existeix el problema. Tot i que l’OMS o la Unió Europea diuen el contrari, el juliol passat el Consell General de Col·legis de Metges deia que la violència sistemàtica contra les dones en els processos del part no existeix i que el concepte és una forma d’estigmatitzar el personal mèdic.
Per a la infermera i artista Alejandra Oliden, però, la violència obstètrica és una “epidèmia global”. Les xifres de l’Observatori de la Violència Obstètrica així ho indiquen. El 34% de les dones ha estat escridassada o insultada pel personal mèdic durant el part, el 51% ha viscut algun procediment sense que li expliquessin què estaven fent-li i el 25% ha vist com el seu pla de part era menyspreat.
En primera persona
Les xifres emmascaren realitats d’allò més dures, com la de la Carla. El que diferencia el seu cas de la resta és que la seva filla, sis mesos després de néixer, arrossega les seqüeles d’una mala praxi mèdica i que ella ha volgut explicar la seva història. “Hi ha moltes dones que et diuen que quan arriba l’aniversari de les seves criatures ploren perquè tenen flaixos, depressió postpart”, es lamenta Busquets en referència a altres mares a les quals els costa afrontar el que han viscut. De fet, des de Dona Llum afirmen que, a Catalunya, “dues de cada 10 dones pateixen algun problema de salut mental durant l’embaràs i el primer any després de donar a llum”, i aquestes situacions, afegeixen, tenen a veure amb com s’afronta el part.
Tornant a la Carla, cal dir que el seu nom és fictici, tal com ho és el de la seva parella, el Ferran, i el de la seva nena, la Laura. Ho són perquè actualment estan en un procés de denúncia contra Maternitat de l’Hospital Clínic.
“Tot el que no volia que em passés durant el part em va passar”, explica. El dia que va néixer la seva filla, quan va arribar a l’hospital li van intentar accelerar el part amb gases, però no va funcionar. “Em van donar oxitocina sintètica per induir-lo i vaig començar a tenir contraccions amb dolors… Va ser un error”, considera ara que s’ha informat.
“Dues persones em van saltar a sobre de la panxa amb els colzes per expulsar la nena”
Segons un estudi de Dona Llum, les induccions d’abans o durant els parts per accelerar l’expulsió de les criatures són una pràctica freqüent a Catalunya. Una pràctica que no té base científica. “Els parts en caps de setmana han disminuït en les últimes dècades i pràcticament no hi ha naixements en festius”, explica el col·lectiu. A més, els percentatges de part per cesària (29% a la demarcació de Barcelona) augmenten si el centre és privat. Això respon a un sistema que planteja el part de forma industrial, segons les lògiques laborals.
La Carla segueix recordant: “Després em van trencar la bossa amniòtica i va ser quan la nena va començar a tenir patiment fetal”. Aleshores van arribar dos doctors i la van lligar perquè no es mogués. “Em van dir que em posarien el fòrceps per girar la nena”, afegeix. De sobte, sense avisar-la, dues persones es van llençar literalment a sobre de la seva panxa per empènyer amb els colzes la Laura cap a l’exterior. És la maniobra Kristeller, una pràctica mèdica que no està prohibida, però que no s’ensenya a la universitat i l’eficàcia de la qual no està provada. A l’informe mèdic no va quedar reflectit que li fessin allò. Allà només hi diu que li van fer una “pressió suprapúbica amb les mans”. Encara que ella estava en un moment dèbil, el Ferran ho va veure tot. Els colzes i els salts damunt la panxa.
L’infern no va acabar aquí. “Quan anaven a treure la criatura, van estirar-la i li van donar un cop molt fort… La maniobra la va fer una persona que estava en pràctiques”, afirma. Això va afectar un nervi de la Laura i el braç li va quedar immòbil. A més, la Carla va patir un esquinçament vaginal. “Vaig haver d’orinar durant setmanes amb una sonda que em posava el Ferran”, diu.
A Catalunya, el 34% de les dones ha estat escridassada o insultada pel personal mèdic durant el part
En molts parts, per tal de fer sortir la criatura, es fa un tall a la vulva. És el que s’anomena episiotomia, i pot produir incontinència fecal i urinària. Unicef considera la pràctica una mutilació socialment acceptada a Occident. “Hi ha el mite que les vulves no es poden expandir el que fa falta per parir”, diu Busquets.
Ara, la Laura va a rehabilitació i ja mou el braç. Ha tingut sort. Hi ha infants de dos anys que no han recuperat la mobilitat.
El seu cas és diferent del de la Nancy. El 2011, aquesta jove de 24 anys va arribar amb una amiga a l’Hospital Clínic per donar a llum una nena. La doctora del torn va aprofitar el seu cas perquè tres metges residents provessin el fòrceps, tot i que, segons el relat de l’acompanyant, el cap del nadó ja es veia sortir i la pràctica no era necessària. A conseqüència d’això, la criatura va morir amb el cap destrossat. Durant el part, la mare no va contradir els metges. “Ets molt vulnerable i et posen la por al cos: et diuen que estàs jugant amb la vida del teu fill i fas el que et manen… És el poder de la bata”, sentencia la Carla.
Patriarcat i capitalisme
A ulls de Busquets, tots aquests casos parlen del mateix: a la nostra societat el cos no pertany a les dones. “Ens diuen que no sabem donar a llum i que necessitem ajuda, i les dones que no entren en aquest discurs són dones difícils”, critica l’advocada. Aquesta idea té la seva expressió més radical en el cas d’una dona que el 2016 va anar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Sant Boi per una revisió rutinària quan estava embarassada de 40 setmanes. El màxim de setmanes per parir són 42. La ginecòloga li va dir que el part havia de ser induït, però ella no ho volia. Quan era a casa, per ordre judicial, la policia va entrar al domicili i se la van endur a l’hospital per obligar-la a tenir el nen.
En part, l’origen de totes aquestes situacions es troba en el moment en què la medicina entra en el camp de l’embaràs al segle XIX. Va ser amb l’auge de les societats industrials i el patriarcat que els parts, fins aleshores un reducte vedat a bruixes i sanadores, va quedar en mans de la medicina. “Això va començar amb les dones de classe alta, perquè es podien pagar un metge, i va ser aleshores quan es va estendre l’ús del fòrceps… Els metges deien que ells no podien estar hores esperant que s’obrís un forat. Cobraven i adeu”, relata Busquets.
Aquella forma capitalista de veure el part ha impregnat la societat fins avui dia. “Hi ha interessos econòmics, sobretot en un territori com Catalunya, amb una alta presència de la sanitat privada”, diu. Un part ràpid dona més rèdit econòmic. Per aquest motiu, les clíniques privades tenen uns índexs de cesàries molt més elevats que les públiques.
El part desitjat
Hi ha formes de tenir una criatura al marge d’aquesta violència sistematitzada? El cert és que sí. És el que s’anomena part fisiològic. “Cal eliminar la visió medicalitzada, perquè el 70% de dones sanes són capaces de donar a llum en condicions saludables”, considera Busquets per afegir que, amb tot, les administracions catalanes asseguren que amb els mitjans actuals el sistema de salut només pot atendre un 4,7% dels parts d’aquesta manera.
Abans del part
La violència contra les dones no només se circumscriu al procés de l’embaràs, el part i el postpart. De vegades, comença molt abans.
La Sònia no tenia ni 30 anys quan va anar a la ginecòloga per fer-se una revisió rutinària. Res feia indicar que aquell dia tornaria a casa plorant. “Em va dir que m’hauria d’anar plantejant congelar els meus òvuls, perquè, és clar, ja tenia una edat i cada cop em seria més difícil quedar-me embarassada”, explica. La frase no venia al cas, li va dir la doctora sense que ella hagués demanat consell. Un exemple clar que demostra que sovint el sistema mèdic passa per sobre de les demandes de les pacients.
La pressió sobre les dones per tal que es quedin embarassades és constant quan arriben a certa edat. Aquest fet fa que moltes se sentin vulnerables i és aleshores quan molts professionals aprofiten per exercir el que podríem definir com a poder obstètric. En un altre cas, de nou de la Carla, es veu aquesta situació de forma nítida.
“Feia dos anys que la meva parella i jo buscàvem tenir un fill i vam anar a la clínica Dexeus”, explica. Quan el doctor que els atenia va veure l’edat d’ella, li va dir directament que el més aconsellable era la fecundació assistida. No hi havia cap indicació que fes pensar que tenien algun problema de fertilitat. “Ho va dir sense cap amabilitat i va afegir que anéssim pensant a començar el cicle d’hormonació, un procés molt dur per al cos de la dona i que val 10.000 euros”, denuncia la Carla.
Van sortir de la consulta molt tocats i van demanar a la clínica que un altre metge els atengués. La nova doctora els va tractar de manera diferent. Després de veure que els exàmens de fertilitat eren normals, els va dir que esperessin uns mesos per plantejar-se la fecundació assistida. Però el fet és que, setmanes després, la Carla es va quedar embarassada.
El seu cas, a més, posa en relleu la complicada posició del sistema privat respecte dels processos de fecundació assistits. Atenen sempre a raons mèdiques o de vegades a criteris econòmics? I encara més: aquestes pràctiques més esteses a la sanitat privada poden acabar contagiant la pública, tenint en compte que molts professionals treballen a les dues alhora?
