Polítics joves

Abans de militar en un partit, alguns dels polítics joves passen per organitzacions com la JNC, les JERC, Arran o les JSC. Foto: Job Vermeulen/ACN

Tenen entre 20 i 35 anys. Alguns fa temps que tenen contacte amb la política de base. Altres fa anys que són regidors i que toquen poder. N’hi ha que es veuen durant temps a la política. Alguns pensen que aquesta etapa és circumstancial. Parlem amb set polítics joves de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Si la política fos futbol, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Ada Colau o Inés Arrimadas serien algunes de les grans estrelles catalanes sobre la gespa. Les que acaparen l’atenció mediàtica. Malgrat això, són excepcions, ja que a Catalunya hi ha uns 12.000 càrrecs electes; quinze per cada 10.000 habitants. La majoria són persones desconegudes, com ho van ser els polítics catalans més famosos quan eren joves i participaven en el món local.

Com eren les superestrelles polítiques quan ningú les coneixia? Quines eren les seves aspiracions? És gairebé impossible saber-ho, perquè el relat que fan els polítics de primer nivell sobre la seva trajectòria acaba, deformat, obeint el moment actual que viuen. Amb tot, sí que podem mirar les generacions de polítics joves que comencen a entrar en joc per entendre com es forja un polític en els seus inicis. Com és la pedrera política local?

“No tens vicis”

Ot García va entrar a les joventuts del PSC perquè eren l’opció que el representava en “l’eix nacional i d’esquerres”. Tenia 16 anys. Ara en té 27. A les JSC va ocupar diferents càrrecs, fins que el 2019 va convertir-se en regidor de Cornellà. En aquell moment va entendre la distància que separa la política d’organització i la municipal. “Ningú t’ensenya a fer factures o com gestionar una pandèmia”, diu. Són tasques que poden semblar titàniques per a un sociòleg nascut el 1994, però García creu que la joventut en política també té avantatges: “Tens poca experiència, però no tens vicis”.

Actualment, García està a càrrec de la regidoria de Cultura. Sap que és una tasca esporàdica, però malgrat això creu que les carteres no haurien de canviar sovint. “No és el millor per a la ciutat… El primer any aprens moltes coses sobre la vida de les entitats, que a Cornellà en són més de 350”, comptabilitza. En aquest sentit, tot i estar molt orgullós de la feina com a regidor, li agradaria continuar. “Mai diria que no al Parlament, perquè allà els debats també són enriquidors, però a curt termini estic al món local, on fer política vol dir canviar la direcció d’un carrer”, conclou.

“T’has d’imposar”

Jordi Castellana té 33 anys, però ja en fa més de dos que és regidor de Barcelona. No obstant això, tot va començar quan en tenia 16 i es va afiliar a les JERC. La relació de Castellana amb la política és gairebé hereditària. “Soc el tercer de tres germans que van ser de les JERC, el meu avi va estar en un camp de concentració i el seu germà va ser afusellat… A casa sempre hi ha hagut tradició d’esquerres i independentista”, relata.

“Quan vaig entrar a l’Ajuntament em veien d’una manera molt paternalista i em vaig haver d’imposar”

Castellana és de les Corts, i allà va començar el seu camí. Amb 28 anys va tenir l’oportunitat de ser conseller de Districte, i el 2019 va entrar al consistori de Barcelona. “A l’Ajuntament m’he trobat amb gent d’altres partits i entitats que et veuen d’una manera molt paternalista i t’has d’imposar”, critica. Al consistori barceloní, la majoria de regidors té entre 40 i 50 anys, però Castellana considera que la política no té edats, ja que “s’hi pot estar molts o pocs anys”, encara que per a ell no es tracta d’una professió. “Jo soc un economista que fa de polític”, es defineix. El republicà no descarta acabar en un càrrec més amunt: “Si m’ho proposessin, ja parlaríem d’anar al Parlament”.

De mirada llarga

Ara Albert Cerrillo té 30 anys i és conseller de Districte a l’Eixample barceloní per Junts, però tot va començar quan en tenia 16. “Al barri vam tenir un problema amb un hotel i aleshores va venir Xavier Trias, que estava a l’oposició, i ens va ajudar molt”, recorda. Més tard, quan va entrar a la UAB va decidir fer el pas definitiu i afiliar-se a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). Sens dubte, era una opció estranya en una universitat on els moviments socials són majoritàriament d’esquerres. “La JNC representava el que jo volia i hi vaig entrar perquè Convergència abandonés l’autonomisme”, explica. D’allà va saltar a les joventuts de l’Eixample i més tard el van nomenar conseller de Districte. Per a Cerrillo, la política és vocació i parlar amb la gent. També és gestió, remarca, i creu que “perquè tothom visqui bé i hi hagi igualtat, la millor política social és generar feina de qualitat”. Actualment, es dedica a la política mentre treballa en una consultoria d’estudis sociològics, però té clar que li agradaria implicar-se més temps en el món polític. Estar-hi anys. “Si algú fa bé la seva feina, ha de seguir-la fent: és un bé públic”, sentencia.

“Crema molt”

Laura Alzamora té 34 anys i és regidora de Podem a l’Hospitalet des de fa pocs mesos, després que un company decidís abandonar el càrrec. La política li ha interessat sempre, “des que era monitora i treballava en temes de solidaritat”. Fa tres anys va començar a militar a Podem, però en el seu cas les reivindicacions del 15-M i del 8-M han estat cabdals per fer el salt a la política. També ho ha estat la realitat de la seva ciutat, on segons descriu “la situació és complicada i les injustícies estan més a flor de pell”. Amb aquesta motxilla va decidir apropar-se a la formació que considerava més útil. “A Podem no hi ha un sentiment de partit, la formació és una eina”, reflexiona. “Vaig entrar-hi per ajudar, i a poc a poc vaig anar encapçalant el moviment a la ciutat”, afegeix.

A diferència d’altres polítics joves, per a Alzamora la política ha de ser ocasional, perquè “crema molt”. “És un càrrec puntual i cal saber reinserir-se al món laboral”, assenyala ella que és psicòloga i educadora de formació. Tot i això, no descarta acabar algun dia en política nacional, malgrat que creu que el seu tarannà s’adapta millor a la política de proximitat.

La política a les venes

Té 23 anys i sempre ha viscut en una casa d’esquerres i independentistes. A Aleix Abadia la política li corre per les venes. Físic de professió, va treballar al CosmoCaixa, on va organitzar una lluita per la millora dels drets laborals. Però va ser l’1-O el que ho va alterar tot. “Vaig entrar als CDR, no per vocació, sinó per conquerir drets”, apunta. Alhora, militava a Arran i a la CUP, i quan el regidor d’aquest partit a Sant Just ho va deixar, l’assemblea va nomenar Abadia nou regidor. Ara compagina aquesta tasca amb la seva formació, i considera que la seva presència a l’Ajuntament és circumstancial.

“A la política cal entrar-hi jove i acabar jove o entrar-hi gran i amb amplis coneixements, però mai fer-ne una professió”

“La política institucional deriva del règim del 78… És un paripé en què cada quatre anys es decideix qui serà el gestor del capital”, denuncia. Amb tot, reconeix que el “front institucional” pot donar peu a certs canvis “al servei de la revolució catalana”. Abadia és un dels polítics més joves del país, i com a tal considera que falta sensibilitat envers les problemàtiques juvenils. “En salut mental, per exemple, al món local hi ha molt paternalisme”, assevera.

“Com els anys dels gats”

María Duarte es va afiliar a Ciutadans cansada del procés independentista. No era la primera vegada que aquesta jove de 32 anys de Santa Coloma s’interessava per la política. Abans havia participat en el moviment associatiu de la seva ciutat, però dels 19 als 24 anys va viure una certa desafecció. Va ser a la universitat on va decidir afiliar-se a Ciutadans. “De portes enfora jo era l’única veu discordant; tothom deia que Espanya ens robava”, recorda. “Ciutadans va suposar frescor. Estava format per gent de la societat civil i proposava coses innovadores, com la maternitat subrogada o la despenalització de la marihuana”, argumenta.

Va anar a les llistes locals d’aquest partit el 2015, i des d’aleshores és regidora de Santa Coloma. “Un any en política és com els anys dels gats, perquè cal multiplicar-lo per set”, bromeja. “Cada dia saps quan comences, però no quan acabarà la jornada laboral”, afegeix. És per això que ella té clar que “a la política cal entrar-hi jove i acabar jove, perquè encara no tens un projecte familiar, o entrar-hi gran i amb amplis coneixements, però mai fer d’aquesta tasca una professió”.

Quan ser jove és un valor

Pau Ferran és contundent: “Tenim un Govern revolucionari i per això els veritables rebels militen en partits com el PP”. Nascut a Castelldefels, té 24 anys i és vicepresident d’organització de les Noves Generacions del PP a Catalunya. Des dels 18 anys la seva activitat política ha estat vinculada a aquesta ciutat del Baix Llobregat, on es va presentar com a regidor però no va ser escollit. “Em vaig afiliar al PP quan el procés independentista estava entrant al seu punt àlgid, i perquè em considero de dretes, liberal pel que fa a l’economia, amb forts valors familiars i de respecte per la vida”, detalla.

Ferran creu que la joventut no és un impediment. De fet, en un partit com el PP, que té la militància i els votants més grans, és un valor. Malgrat que diu que està en política de forma “altruista”, no costa d’imaginar-lo ostentant algun càrrec en el futur. “Treballo en el departament de Recursos Humans d’una empresa, però veuria factible dedicar-me a la política”, reflexiona.

Tots ells formen part de la pedrera política metropolitana, que, tornant al símil futbolístic, comença a nodrir amb força els primers equips dels partits catalans. Són la política que ve.

Referents

Qualsevol polític que comença a despuntar s’emmiralla en altres que l’han precedit. Els polítics joves del món local metropolità també ho fan, i els seus referents són molt variats. De vegades són sorprenents, altres cops tòpics. Una mescla entre grans referents de cada formació, figures de talla internacional i familiars propers.

Ot García (PSC), per exemple, assenyala que, tot i que el seu avi mai va ser polític, sí que va ser un gran lluitador per aconseguir drets de base. Alhora cita l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero. “Per a mi és un referent per una qüestió d’edat… Li vaig tenir molta estima i va aconseguir molts drets”, afirma.

Jordi Castellana (ERC) explica que, més enllà de Catalunya, els seus referents són Nelson Mandela, Arnaldo Otegi i Alexandria Ocasio-Cortez, mentre que en l’àmbit nacional són Oriol Junqueras, Marta Rovira, Jordi Cuixart i Carme Forcadell.

“A escala nacional, un referent per a mi és Carles Puigdemont”, explica Albert Cerrillo, de Junts per Catalunya. En el seu cas, però, la seva implicació amb la política té molt a veure amb Xavier Trias i amb dos portaveus de Districte a l’Eixample barceloní que va conèixer de casualitat quan era jove i que ara ha substituït: Joan Queraltó i Joan Rodríguez.

Per a Laura Alzamora (Podem), Pablo Iglesias i Julio Anguita són figures que la inspiren. “En el seu dia també ho va ser Mónica Oltra, però ara conec més les seves polítiques i ja no em convenç”, diu. Amb tot, aclareix que, a ella, més que les persones li agraden “les coses que fan aquestes persones”. En aquest sentit, cita la seva mare “per la vocació de servei” i el seu avi “per la part més crítica”.

Aleix Abadia, de la CUP, és més concís que la resta de polítics joves. Per a ell, que es declara marxista, la seva mare, que va militar al PSUC, és un referent en tota regla.

“Inés Arrimadas és la bomba, perquè és propera i entén la realitat des dels municipis”, diu María Duarte, de Ciutadans. La regidora afegeix que també li agrada Begoña Villacís. Amb tot, potser la frase més important de la seva carrera política li va dir la seva mare: “Deixa la política quan no et reconeguis”.

Per últim, Pau Ferran (PP) afirma que, per a ell, José María Aznar o Esperanza Aguirre són referents liberals. “També ho és Xavier García Albiol, per com ha gestionat la seva ciutat”, conclou el jove de Castelldefels.

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram