La ciutadania va fer un pas endavant per combatre la crisi social generada per la covid. Foto: Helena Ramírez Moreno
El coronavirus va provocar una de les crisis sanitàries i socials més importants de la història. Alhora, però, també va desencadenar un moviment de resiliència veïnal arreu de la metròpoli. Amb motiu del cinquè aniversari del primer cas de covid a Catalunya, recordem la tasca d’aquells que van fer un pas endavant.
Ara que fa cinc anys del primer cas de covid a Catalunya i que ens disposem a mirar enrere, podríem començar dient que al principi de la pandèmia tots vam subestimar el virus. “Serà només una grip”, s’afirmava. “No cal entrar en pànic”, s’insistia. Però el nombre de morts a la zona zero –Wuhan, a la Xina– creixia de manera desorbitada, i les imatges posteriors d’hospitals plens en contraposició amb els carrers buits de les capitals mundials pronosticaven l’inici d’una crisi que no ens volíem creure.
Europa va començar a veure les orelles al llop quan el coronavirus va traspassar les seves fronteres. Primer va aterrar a França, seguida d’Alemanya, Finlàndia i Itàlia, fins que, finalment, el 25 de febrer del 2020 Catalunya va diagnosticar el seu primer cas de covid, concretament a l’Hospital Clínic de Barcelona. A partir d’aleshores, segurament tots recordem el que va passar a continuació.
L’11 de març l’OMS declarava la pandèmia global per coronavirus, un dia després la Generalitat confinava la població de quatre municipis de la Conca d’Òdena i el dia 14 el govern espanyol decretava l’estat d’alarma i el confinament domiciliari. Simultàniament, es tancaven equipaments municipals, centres educatius, espais culturals i “negocis no essencials”, i l’aturada laboral desencadenava acomiadaments i suspensions temporals de contractes.
Aquesta frenada econòmica va afectar directament els recursos de la població, especialment dels col·lectius més vulnerables i invisibilitzats. De sobte, molts es van veure sense ingressos i sense suport per fer front al confinament. Enmig de la incertesa i de la por, però, la ciutadania va fer un pas endavant per combatre la crisi social en què es van veure immerses moltes d’aquestes persones. Amb motiu del cinquè aniversari de tot plegat, al Línia hem volgut recordar la tasca voluntària i desinteressada que van fer una llarga llista d’entitats veïnals a l’àrea metropolitana.
El boca-orella veïnal
“Quan es va decretar l’estat d’excepció, la gent va començar a trucar-nos demanant ajuda”, recorda Mariló Fernández, cofundadora de l’entitat cultural La Fundició, de l’Hospitalet de Llobregat. Segons relata, la majoria de les trucades eren “de veïns sense cap mena de suport o que estaven fora del circuit dels Serveis Socials”, els quals acudien a les entitats després que la pandèmia els hagués deixat sense ingressos o sense un lloc on viure.
En aquesta ciutat, entre les organitzacions de barri com La Fundició, Mujeres Unidas Entre Tierras, l’Associació de Veïns de la Florida o, fins i tot, la Parròquia Mare de Déu de la Llum, van impulsar la Xarxa de Suport Mutu de l’Hospitalet per coordinar les tasques d’ajuda comunitària, com ara el repartiment d’aliments de família en família, la compra de medicaments o l’activació de caixes de resistència ciutadanes per pagar habitacions. A grans trets, es calcula que aquesta xarxa de l’Hospitalet va tenir prop de 2.000 famílies que van rebre i donar ajuda, i es van arribar a recaptar uns 9.000 euros per cobrir les necessitats dels veïns del municipi.
A la Xarxa de Suport Solidària de Badalona “es van arribar a repartir 40.000 àpats en circuits de tres dies a la setmana, amb dotze cotxes i dos voluntaris per vehicle”
Això, però, no va ser un fet aïllat a la metròpoli. A Badalona, per exemple, també va sorgir la Xarxa de Suport Solidària, en la qual, només la primera setmana, ja es van inscriure prop de 150 veïns per ocupar-se de repartir material escolar, mascaretes i menjars preparats arreu de la ciutat, però especialment a la zona sud on hi ha els barris més vulnerables de la Salut, Llefià, Sant Roc i Artigues, entre d’altres. Segons Carles Sagués, membre de la Plataforma Sant Roc Som Badalona i d’aquella xarxa solidària, en total “es van arribar a repartir 40.000 àpats en circuits de tres dies a la setmana, amb dotze cotxes i dos voluntaris per vehicle”.
Pel que fa a altres iniciatives que van acompanyar activament perfils vulnerables que no podien sortir de casa destaca la tasca del Col·lectiu Suma, de Sant Boi de Llobregat. Aquesta entitat, sorgida a la Fundació Marianao, es dedica a “l’apoderament de persones grans” i va implicar els seus participants en accions de seguiment solidari dels usuaris més grans per acompanyar-los i vetllar pel seu benestar físic i emocional. “Els voluntaris de cada grup trucaven sovint als participants per assegurar-se que estiguessin atesos, que tinguessin familiars a prop i que els portessin el menjar i els medicaments”, relata Laura Vidal, tècnica del projecte.
A més, a mesura que el confinament s’allargava, aviat els participants van adaptar els tallers i les classes a formats telemàtics, com ara “trucades conjuntes a través de WhatsApp”, i fins i tot es van elaborar sovint “dossiers d’activitats d’estimulació cognitiva perquè mantinguessin la ment desperta”, explica Vidal.
Uns serveis desbordats
Les administracions locals també van intentar aplacar la crisi social, però tot i que “van posar en marxa els seus serveis, molts van quedar bloquejats perquè no donaven l’abast”, recorda Sagués.
A Barcelona, per exemple, l’any 2020 els Serveis Socials van assolir xifres rècord amb 88.475 persones ateses, 251.460 atencions i prop de 46,5 milions d’euros en ajuts econòmics. Només durant l’estat d’alarma, aquest servei va atendre més de 34.000 persones, de les quals un 17% eren usuaris nous.
Malgrat tot, el problema que relaten entitats com l’ONG De Veí a Veí, del barri de Sant Antoni de Barcelona, és que a l’inici del confinament “moltes de les seus presencials dels Serveis Socials de la zona van tancar i es van centralitzar en un moment de màxima necessitat”, afirma Rafael Martínez, el president d’aquesta entitat. I és que, entre el març i el maig d’aquell any, el pla de contingència dissenyat per l’Ajuntament només va deixar nou centres oberts a tota Barcelona, tot i que també es van intensificar les línies telemàtiques i la càrrega de feina de molts treballadors del servei a distància. En aquest sentit, Martínez considera que la ciutadania va tenir un paper cabdal a l’hora d’abordar les necessitats a peu de carrer. “Sense el veïnat hauria sigut horrible. Molts ho haurien passat pitjor”, assegura.
La Xarxa de Suport Mutu de l’Hospitalet va tenir prop de 2.000 famílies que van rebre i donar ajuda, i es van aconseguir recaptar uns 9.000 euros
Per la seva banda, a l’Hospitalet també es van adonar que hi havia perfils vulnerables que tenien més dificultats d’accés als recursos ordinaris en temps de pandèmia. Fernández, per exemple, posa sobre la taula la invisibilització dels casos de “persones en situació irregular o en economies informals dels quals l’Ajuntament no té dades”, un context “molt recurrent” en aquesta ciutat “perquè hi ha molta població migrada o dins del sistema transnacional de cures”, puntualitza.
Amb tot, enmig d’aquest context de saturació, sovint va ser el veïnat el que va arribar on l’administració no ho va poder fer.
Què queda de tot allò?
Cinc anys després de l’inici de la pandèmia, què se n’ha fet de totes les xarxes de suport veïnal i de la solidaritat col·lectiva que va sorgir aleshores? La majoria s’han dissolt, altres s’han transformat per donar resposta a problemàtiques actuals i algunes s’han mantingut en el temps.
Emilià Almodóvar, membre de l’Associació de Veïns de l’Hospitalet, explica que, arran del cooperativisme que va generar la pandèmia, van sorgir altres entitats enfocades a promoure valors i pràctiques d’autoajuda, així com a reactivar el teixit social de la ciutat. El 2022, per exemple, participants de la Xarxa de Suport Mutu de l’Hospitalet van crear la comunitat urbana La Florida s’Aveïna “per dinamitzar el conjunt de la població”, detalla Almodóvar. Aquest espai ha evolucionat els darrers anys i, a poc a poc, “s’ha obert a tractar altres problemes que afecten el veïnat”, continua. En aquest sentit, doncs, han sorgit respostes organitzades davant d’altres emergències actuals, com l’habitacional.
“Des de La Florida s’Aveïna ens hem posat d’acord i ens hem implicat en una cooperativa d’habitatge, perquè creiem que cal respondre a les necessitats greus de les persones del barri que pateixen desnonaments i la crisi de l’habitatge”, defensa Almodóvar.
Pel que fa a Badalona, l’estructura de la Xarxa de Suport Solidària va desaparèixer, però Sagués apunta que “la gran majoria de la gent que en va formar part encara està en contacte a través de grups de WhatsApp, on es van informant de les urgències de la ciutat”. A més, Sagués també ha observat com “la gent que feia la seva primera incursió en el món social i solidari a través d’aquesta xarxa s’ha acabat incorporant a les plataformes veïnals, col·laborant en la seva activitat ordinària”.
La covid, doncs, va suposar una de les crisis socials, econòmiques i sanitàries més importants que es recorden, però al mateix temps va reforçar la solidaritat i la capacitat d’organització d’una ciutadania que, davant de la catàstrofe, no va dubtar a estar a peu de carrer per ajudar els altres. Una llavor que avui encara dona fruits.
I si tornés a passar?
“No estàvem preparats”, reconeix Magda Campins, epidemiòloga i aleshores presidenta del Comitè Científic Assessor de la covid a Catalunya, quan li preguntem sobre l’inici de la pandèmia. “Teníem un sistema de vigilància epidemiològica feble que no tenia dades en temps real, i per això vam adonar-nos de la magnitud de la crisi tard”, valora. A més, no hi havia una coordinació fluida entre els hospitals, els laboratoris i la resta de sectors de la població, i tampoc “teníem producció pròpia d’equips de protecció individual, com mascaretes, ulleres protectores i altres materials per afrontar el virus”, recalca.
A tot això, Jacobo Mendioroz, subdirector general de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública i llavors director de coordinació de la resposta a la covid a Catalunya, hi afegeix el fet que “el sistema sanitari estava adaptat a la situació del moment, amb un nombre de professionals, hospitals i llits en una estructura fixa, en funció del finançament dels ciutadans, i aquesta no podia estar sobredimensionada”.
Malgrat tot, però, Campins destaca que, arran del coronavirus, es va produir un procés d’adaptació que no només va servir per sobreposar-se a les mancances, sinó que també ha acabat millorant el sistema sanitari actual, per exemple en termes de capacitat de comunicació entre departaments o pel que fa als sistemes de vigilància i control d’epidèmies.
Si hem après dels errors i el sistema sanitari n’ha sortit reforçat, doncs, podem dir que la pròxima pandèmia serà un repte menor? Mendioroz s’afanya a apuntar que hi ha molts factors a tenir en compte i que no hi ha respostes simples a problemes complexos. D’una banda, perquè podria aparèixer un nou virus que tingués altres formes de transmissió i, per tant, “es necessitarien altres equipaments”. I, de l’altra, en cas d’un nou virus, fins que no es trobessin les eines de resposta biològica per immunitzar la població, com va passar amb les vacunes i el coronavirus, “el camí per fer-li front tampoc seria fàcil”, diu l’expert.
Ara bé, tant Campins com Mendioroz sí que creuen que la pròxima vegada estarem més preparats, en part gràcies als aprenentatges i a la capacitat d’adaptació que vam desenvolupar durant la pandèmia de la covid. Un pòsit innegable.
Cinc anys de covid (article d'opinió de Marc Bataller)
