Sempre he tingut una gran fascinació per les persones i pels comportaments humans. M’agrada observar els altres. Imaginar-me les seves vides, la seva felicitat i també els seus drames, com tothom. Crear vides, històries. Aquesta és una manera com una altra de compartir els bons i els mals moments. Inconscientment, quan veiem algú que passa un mal moment, hi sentim una mena d’empatia perquè fa que pensem que la nostra vida és menys miserable del que és.
Som egocèntrics. Tenim un problema, el magnifiquem i ens pensem o ens fem creure a nosaltres mateixos que és el pitjor que ens podria passar i que els altres no tenen problemes. És per això que quan veiem algú amb un problema semblant al nostre o fins i tot superior, ens sentim relaxats i en pau. La clau és compartir. Si som capaços de mullar-nos amb els altres, de ser valents i d’explicar el que ens passa, ens adonarem que cadascú té les seves alegries i els seus drames.
I si…? Pensar, pensar i pensar. Ens passem la vida capficant-nos per coses insignificants i donant-hi tantes voltes que al final la por a equivocar-nos fa que no acabem fent allò que realment volem fer. Fins que trobem algú que ens planta un mirall al davant i que ens diu les veritats a la cara, aquelles que mai hem volgut escoltar tot i saber que eren certes. És llavors quan comences a viure i quan la vida et sembla més bonica i menys fràgil.
Aquest matí pensava en tot això, al tren, quan al meu costat s’hi ha assegut una noia colombiana. Parlava a tota hora, cosa que no ajudava gaire a la meva ressaca, tot s’ha de dir. M’ha explicat que només feia vint-i-quatre hores que havia arribat del seu país. Havia agafat dos avions i ja havia perdut el compte dels autobusos als que havia hagut de pujar fins a arribar a l’estació de Sants. M’ha preguntat on baixava i si la podia avisar perquè ella no es coneixia res, d’aquí.
A continuació, ha agafat el telèfon mòbil i no l’ha deixat anar fins al final de trajecte. Deu haver fet unes tres o quatre trucades. Finalment, ha trucat al que se suposava, era la seva parella. Li ha dit de tot, li ha cantat les quaranta. La història semblava sortida d’alguna d’aquelles telenovel·les que ens ofereixen les tardes d’Antena3. Però això no és el més rellevant.
El més sorprenent és la facilitat que algunes persones tenen per airejar la seva vida en públic. Potser hi ha una mica de necessitat de pujar l’autoestima en això de tirar-se els plats pel cap, dir-se de tot i després fer veure que no ha passat res. La frustració contra els altres es pot gestionar de moltes maneres i una és desfogar-se per telèfon mòbil però no sembla la via més directa cap a l’estabilitat emocional.
Com més persones conec, com més veig com publiquen les seves vides, l’amaguen a les persones més importants i la fan notòria a tota aquella gent que no coneixen a les xarxes, més m’enamora la gent discreta. La gent que protegeix el que estima, que ho cuida i que és discret amb els seus sentiments. Potser l’estabilitat emocional la podem trobar aquí: en saber separar què ha de saber mig món i què no.
