Fa uns quants dies, a TV3, la periodista Núria Orriols preguntava a Laura Borràs quina era la seva proposta si en les properes eleccions catalanes l’independentisme supera el 50% dels vots. Borràs va contestar que, si se supera aquest percentatge, “hem de fer que el resultat de l’1-O es pugui aplicar, que això tingui conseqüències polítiques”.

Quan la periodista va repreguntar per esclarir el significat d’aquestes “conseqüències polítiques”, Borràs va respondre que la idea és que tot el ventall de forces independentistes “s’agrupi al voltant de fer efectiu l’1-O”.

Finalment, veient que Orriols no quedava convençuda, va cloure per tercera vegada l’explicació afirmant que el que es farà, en definitiva, és “materialitzar la independència”.

Bé, materialitzar la independència no vol dir res. Ho sap Borràs, ho sap Orriols i, per anar bé, a hores d’ara ho hauríem de saber la resta de catalans. Materialitzar la independència, avui dia, només és un concepte més per afegir al diccionari procés-català, al costat dels 18 mesos, el fer república, o l’obeir el mandat de l’1 d’octubre. Forma part del llenguatge que ens ha dut fins aquí en un context pre-repressiu, quan encara es creia que ni Espanya s’hi atreviria ni Europa ho permetria.

I encara ens veiem amb cor d’apel·lar a una materialització de la independència com si tot just esclatés la primavera del 2017?

Però ara som al 2020. Amb presos polítics, amb exiliats, amb vora 3.000 represaliats, amb una Europa absent, amb Operacions Judes, amb Tamares, amb inexistents taules de diàleg, amb una Generalitat convertida en una gestoria, amb tota la classe política obeint lleis estatals mentre es recriminen els uns als altres estar obeint lleis estatals, amb una societat civil desmobilitzada, amb uns Mossos al servei de l’Estat, amb unes estructures d’estat encara per estructurar-se, amb els lideratges escapçats, amb llibres de tota mena destapant des de tots els prismes la realitat d’aquell 2017, amb una visió clarament autonomista del present polític, amb uns votants fràgils i escarmentats.

I és en aquest context reparador (i pandèmic) del 2020 quan ens apareix la primera força política independentista en prime time a parlar de materialitzar la independència com si aquests tres anys no existissin, com si en la situació actual es pogués materialitzar la independència i, encara pitjor, com si realment es pretengués materialitzar la independència en aquests moments.

Fa tres anys que, dia a dia, la realitat ens vacuna contra el vocabulari d’aquell 2017. Tres anys. Els braços dels independentistes són autèntics coladors, després de tot el que hem viscut. Cada dia, en cada nova conseqüència de la derrota, una nova dosi de realitat en forma de detenció, de judici, de dependència econòmica o de política autonomista ens recorda el país que som i la desfeta política i emocional en què ens trobem. ¿I encara ens veiem amb cor d’apel·lar a una materialització de la independència com si tot just esclatés la primavera del 2017?

És ben cert que la repressió ens ha deixat vençuts emocionalment, i que les hòsties han estat tan cruels que convé excusar o relativitzar determinades actituds dins del supervivent món independentista. Però comencen a fer-se evidents estratègies que no semblen sorgides d’aquest estat catatònic, sinó d’un nou intent d’apropar la ciutadania a aquella falsa realitat de 2017.

No sé si es materialitzarà la independència, però el que és evident és que hi ha voluntat de tornar a materialitzar la idea que es tornarà a materialitzar la independència demà passat. I potser aquest camí fa (aparentment) menys mal que la repressió de l’enemic, però acaba destruint igualment les emocions, les il·lusions i el compromís de la teva gent.