La veritat sobre la mentida és que tothom menteix, uns més que altres, amb més o menys intenció. A més, és més fàcil falsejar que detectar l’engany, doncs preferim la ficció al dubte. La realitat està plena de rumors, prejudicis, estafes i impostors. Des d’aquesta visió deformada, anem construint l’existència a partir de dades incompletes, un viatge ple de trampes per als nostres sentits. Quan no hi ha informació ens la inventen, forma part de la nostra estructura perquè necessitem creure, resoldre contradiccions, trobar una explicació a les coses. La història de la humanitat està plena de grans fal·làcies col·lectives.

Seguint les petjades de l’ensarronada, veurem que sempre fan falta creients. A la galeria de mentiders infames o il·lustres, públics o privats, els potentats usen la seva màgia més mitòmana sobre el feble “per salvar-nos del caos”. Per naturalesa, el poder utilitza el frau com a estratègia racional, de vegades és producte d’un trastorn, com el d’aquell francès, Antoine de Tounens, qui es va autoproclamar rei de Sud-amèrica i que va acabar els seus dies en un psiquiàtric, o la d’aquell altre que va protagonitzar una de les històries més surrealistes, Boris Skossyreff, en el seu afany de pretendre el tron d’Andorra; fracassat, es va sumar al contraespionatge nazi. La pseudologia, aquesta necessitat narcisista de brillar per sobre de tot, va ser comú entre monarques i cabdills que deien governar amb la complicitat divina; “Per la gràcia de Déu” es va encunyar en una moneda, la nostra fa anys.

No està clar que s’enxampi abans un mentider que un coix. Per tant, cal trobar mecanismes per no caure en el forat

D’aquest carnaval de disfresses s’ocupen filòsofs, artistes, psiquiatres, policies, jutges, periodistes, investigadors… D’altra banda, no és difícil desarmar la incredulitat més gran. Avui dia convivim amb temoroses històries, tremendes llegendes, com la tràgica actualitat que converteix en advertència el sotrac que produeix el carruatge de morts que s’ofeguen en les boires del nostre mar. Malgrat tot, la mentida més bella seguirà sent la fabulació dels misteris increïbles, l’elegància harmoniosa de la retòrica vestida de metàfores, el maneig destre de l’adjectiu. Tal és l’obstinació de la literatura, l’art de somiar la realitat.

És la nostàlgia la notícia fràgil de la memòria, doblega herois rebels, els despulla de tot el que un dia va ocórrer, ens castiga a no poder tornar als vells llocs. Però només l’oblit ens salva de la vida, aquest serè plaer que rendeix lleialtat al valor de la veritat: la cara més complexa del món.

Si en algun punt del nostre cos habita la mentida, aquest lloc és l’ànima; la neurociència en diu cervell. Si el generador del pensament és aquí, aquest evoluciona gràcies a l’educació. No està clar que s’enxampi abans un mentider que un coix. Per tant, cal trobar mecanismes per no caure en el forat; invertir la ignorància per la invenció, ja que hi ha qui treballa amb especial dedicació en l’enginyeria de les ments, en un temps, aquest, de tants significats.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram