Conec persones que prefereixen no besar per raons sanitàries, i on les abraçades no formen part del seu codi cultural quotidià. Com escrivia el vell poeta Mario Benedetti, prefereixo l’estupidesa d’un enamorament a la dificultat per manifestar el que sento. Caldrà aprendre a estimar-nos? La nostra cultura s’ha construït al voltant del conflicte entre el dolor i el plaer.

Una de les comeses de la neurociència resideix en informar-nos sobre el que passa al nostre organisme. Ens mostra el treball de certes hormones per procurar-nos benestar i ajudar-nos a regular les nostres conductes: grans possibilitats de treballar amb predisposició per conciliar, per evocar records feliços i adoptar actituds positives… Mediadores de l’equilibri, la dopamina, l’oxitocina, endorfines i serotonines formen el conegut quartet de la felicitat, i al costat d’aquestes, una gran cascada d’obreres amb el mateix objectiu. Quan la química interna funciona bé, sorgeix el plaer de la tranquil·litat i la bellesa; potser tot influeixi per tenir més salut. S’ha detectat un cert grau de relació entre la bellesa i la salut a través de l’harmonia.

Avui dia, moltes conductes indesitjables tenen a veure amb les emocions i amb la facilitat d’arribar a un conflicte social. Quan parlem de dominar els nostres comportaments, la ciència suggereix que tal qüestió no es pot aconseguir només a través de la raó. Com melodies denses, tenim tanta capacitat per fer coses positives com per fer-les terribles, ambdues habiten en nosaltres. Som capaços de fer-nos mal -tot sembla que és inherent a l’ésser humà-. Ja no es tracta de ser bones o males persones, podem ser destructius quan les emocions d’ira, por o menyspreu generen agressions i violència. La nostra química és capritxosa, pot donar-nos alegria i felicitat, o pena i tristesa… O encara pitjor.

Diu el pensador Antonio Damasio que l’error de Descartes va estar en no invertir la seva fórmula “penso, per tant existeixo”, ja que primer és l’ésser i després el pensar. Parla d’allò tan desafortunat que pot ser saber sense sentir. L’efecte sobre les emocions i els sentiments de determinades ferides són els que ens motiven per inventar solucions als nostres problemes, per desenvolupar abric i protecció contra un fred de qualsevol classe.

Els sistemes morals es van construir en adonar-nos de la quantitat de dolor que causaven els assassinats, el robatori o la tortura. Cal que els líders polítics i educatius prenguin bona nota i s’esforcin a entendre l’important de les emocions i els sentiments, ja que no reflexionar ens portaria a considerar que estem encara en una mena de desert. Deia el gran Eduardo Mendoza en una agradable conversa que el pitjor no som les persones sinó les societats, és a dir, que hi ha entorns més propicis per fer-ho millor i fer-nos millors. Per això el paper de l’educació és tan important en els contextos socials. S’ha de planificar per nodrir d’emocions positives com l’amor, l’admiració o el desig, i tantes altres, a molta gent a la qual això no els arriba.

El paper d’una societat pròspera és permetre que es conreï el millor i es reorienti el pitjor de la naturalesa humana. L’art suggereix, a més, que a les qüestions summament importants sobre la vida, s’arribi a través de la irracionalitat que ens procuren les cantonades toves de la poesia, la música o la imaginació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram