Miro amb perplexitat com la majoria d’ajuntaments del país, i també de la zona nord del Baix Llobregat, reivindiquen la mateixa estratègia política: la participació ciutadana. Aquesta eina s’ha convertit en una mena d’aigua beneïda en plena regeneració política amb la necessitat que l’acció d’un govern s’apropi al màxim a la gent. És com si, de cop i volta, els nostres governants necessitin l’aprovació constant i immediata dels electors en tot allò que vulguin fer o tenen els dies comptats en la política. I no n’hi hagi prou cada quatre anys a les urnes.

El full de ruta dels governs passa, ara, per reservar un espai (i uns diners) en el pressupost municipal perquè els ciutadans puguin dir-hi la seva de forma més directa. És temps de compartir idees i projectes. És temps de començar a entendre que un poble o una ciutat ja no està supeditat únicament a la visió d’un polític i, menys encara, del tècnic de torn guiat únicament en quadrar els números. Fins aquí, tot és molt bonic. Gairebé idíl·lic. Però no ens hem de deixar emportar pel romanticisme. La participació ciutadana és una bona eina, però tampoc és la mare dels ous. És a dir, que és bo que el camí de l’acció política passi cada vegada més per fer partíceps als ciutadans. Però cal, sobretot una participació real i efectiva. És lloable que els ajuntaments impulsin els pressupostos participatius, però el més important no acabarà sent que els ciutadans tinguin la possibilitat de participar-hi sinó que hi diguin la seva de debò. Això sí, ja no dependrà dels polítics sinó dels votants.

On són tots aquells que s’omplen la boca reclamant els drets com a ciutadans de participar activament en la política i després menystenen el procés de participació? I els deures com a ciutadans?

La regeneració política no només l’han de fer aquells que són a primera línia com a governants. I l’exemple és Catalunya en els últims anys. Sense polítics valents no seríem on som, però sense la participació activa de la gent, sense un poble actiu i decidit, ni tant sols podríem tenir l’oportunitat d’afrontar el repte més gran com a país.