Hi ha mil milions de símptomes que ens alerten de la situació que viu el català. No la persona, que també déu-n’hi-do, sinó la llengua. La llengua està reclamant-nos uns primers auxilis que no arriben. I, mentre no arriben, ella continua allà a terra, emetent senyals de tota mena i en gairebé tots els àmbits. Són alarmes disparades que, tot i el soroll que fan, no sempre són sentides. No són sentides, malauradament, en cap de les accepcions del verb sentir.

Avui només voldria fixar-me en un detall menoríssim i aparentment intranscendent, una tonteria minúscula que, a la vegada, crec que explica d’una manera bastant explícita en quin punt som.

Entreu a Instagram. Feu un repàs a totes les vedettes nostrades que seguiu, des de periodistes fins a actors i actrius, passant per presentadors, opinadores i el que trobeu. I ara podria dir-vos que us fixeu en quina llengua publiquen majoritàriament les seves coses. Però no cal, tots sabem que la gran llengua imperant és el castellà.

En molts casos, l’escullen per un motiu tan obvi com que el castellà és la seva llengua habitual. Punt final. En altres casos, perquè l’objectiu és arribar al màxim de gent possible -el clàssic dels clàssics- encara que això impliqui renunciar a la llengua mare. I en uns casos i altres hi ha una raó última, un denominador comú: s’expressen en castellà o en anglès perquè volen. El debat acaba ràpid.

Aquesta llibertat, però, no treu que vulgui aturar-me aquí, en la funcionalitat del català en casos com aquests. Seria injust dir que el català no existeix en aquests comptes. Perquè el català hi sol ser. Però com hi és? De quina manera hi surt representat? Doncs sempre se sol seguir el mateix patró, el del simbolisme. Es publiquen els posts o les stories en castellà, però, a vegades, amb un “bon dia” a l’inici, o amb un “gràcies” o un “t’estimo” al final, o un “ets el millor”, o “sempre junts”, segons el contingut concret del post.

La llengua està reclamant-nos uns primers auxilis que no arriben, i ella continua allà a terra

Sempre idees breus, sempre paraules que tothom entén, que no molesten, fàcils de traduir, que només arrodoneixen la parrafada i que no et fan perdre seguidors perquè la seva presència allà és tan testimonial que ni tan sols ofenen. A la vegada, col·locar-les allà et tranquil·litza la ment, et fa estar bé amb tu mateix perquè no has oblidat la teva llengua i construeixes un equilibri mentalment just que t’evita crítiques a banda i banda. També les teves.

En què queda, doncs, la nostra llengua (si ho és)? Què projectem davant milers de persones (amb qui compartim llengua)? Quina influència estem exercint sobre els nostres seguidors? Quina utilitat final té el català, segons els nostres propis comportaments?

La utilitat del català en aquestes xarxes socials és la de ser la cirereta del pastís, la cirereta dòcil i mona. El toc exòtic que amoroseix les nostres reflexions. La pinzellada tradicional sobre el nostre contingut urbanita i modern. El llacet al paquet. El setè gol contra el Huesca. Som això i poca cosa més, perquè nosaltres estem decidint ser això i poca cosa més.

És així de trist. De trist i de lliure. Podem fer tantes crides com vulguem i promocionar tant com puguem el català, però si no l’alimentem nosaltres mateixos, cada dia, utilitzant-lo, normalitzant-lo, creient-nos que és la nostra llengua i alliberant-nos de pors i de prejudicis, no ens en sortirem. Creiem-nos-ho, perquè tenim la sort -i la desgràcia- que avui els nostres petits gestos són més influents i decisius que mai davant dels altres, i perquè la supervivència del català depèn d’absolutament totes i tots. També de tu, sobretot de tu. Gràcies. T’estimo.