Un dels paisatges més singulars que podem trobar sota les aigües de la Mediterrània són les praderies de l’alga posidònia oceànica. Aquesta formació vegetal, endèmica del nostre litoral, constitueix veritables boscos submarins amb les mateixes característiques i complexitat que qualsevol espai forestal. Un gran nombre d’organismes vius fan d’aquest màgic lloc la seva llar: microorganismes, eriçons i estrelles de mar, crancs, mol·luscs, peixos i tortugues, i fins a un total de mil espècies creen una enorme biodiversitat a raser de les algues, que els proporcionen refugi i aliment.
Les praderies de posidònia es caracteritzen per la formació dels feixos de les fulles, que mostren una curiosa forma de cinta aplanada. Els feixos es desenvolupen conformant extenses praderies, generant un ecosistema molt estable. Aquesta estructura, igual que en qualsevol bosc terrestre, juga un paper fonamental en la fixació de terra marí amb les seves arrels i en la producció d’oxigen en les seves fulles, que allibera a l’aigua de la mar, afavorint la vida dels altres organismes que necessiten aquest element per respirar. Les algues són grans filtradores, mantenint l’aigua neta i transparent; a més, actuen com a barrera dissipant de la força de l’onatge, evitant l’erosió de la costa i contribuint tant a acumular sorra a les platges com a conservar-les, preservant la integritat del cordó dunar i dels boscos litorals.
Com qualsevol altra espècie vegetal, la posidònia necessita llum per poder realitzar la fotosíntesi, procés en el qual absorbeix diòxid de carboni i l’allibera en la forma del vital oxigen. A banda, és molt sensible a la contaminació i la manca de transparència de l’aigua, de manera que la pesca, l’ancoratge d’embarcacions o els abocaments derivats de l’activitat humana causen un efecte molt negatiu en les praderies, provocant la seva destrucció. Actualment, han desaparegut gairebé íntegrament a les rodalies dels ports industrials.
La construcció de depuradores i de sistemes de control de qualitat ha pal·liat, en part, els nefastos efectes dels abocaments d’aigües residuals i de substàncies tòxiques a la mar, però són totalment insuficients i, en molts casos, només han servit per disfressar el problema, particularment en les platges turístiques. A la pràctica, en dur-se a terme processos ineficients de depuració, les aigües residuals arriben al medi marí amb una elevada càrrega de substàncies contaminants, oferint un aspecte i olor repugnants, inacceptables per al turisme a la costa. La solució que es va plantejar per a aquesta situació no ha estat augmentar l’eficàcia dels processos de depuració de les aigües, sinó portar l’aigua bruta mar endins, causant un problema molt més gran. Al llarg de tota la costa es van construir emissaris submarins, enormes canonades que desguassen els abocaments més enllà de la línia del rompent, a la zona tradicionalment ocupada per les praderies, arrasant aquests fràgils ecosistemes.
A les zones properes als emissaris es concentren les substàncies en suspensió que transporta l’aigua contaminada, formant llots altament tòxics que impedeixen qualsevol forma de vida, ja que creen zones desproveïdes d’oxigen en què només alguns bacteris poden sobreviure. Nombrosos informes i estudis han advertit del mal que estaven causant aquests emissaris submarins, sense èxit: sembla que és més important l’aparença d’una platja neta que la protecció real de l’entorn, segons l’habitual procedir de les administracions públiques.
El canvi climàtic, també a conseqüència de l’activitat humana, està provocant no només augments de temperatura, sinó també una agudització en l’aparició de fenòmens extrems, inclosos temporals com la recent tempesta Filomena. Les tempestes no són una cosa extraordinària al litoral mediterrani, com tampoc ho són les seves conseqüències, entre les quals hi ha la pèrdua de la platja, pèrdua que cal compensar després, destinant grans quantitats de diners públics a regenerar el litoral perquè segueixi exercint el seu paper turístic. No obstant això, l’increment de la freqüència i de la intensitat de les borrasques està provocant que les aportacions de sorra per mantenir la integritat de les costes hagin de ser cada vegada més grans. A això cal sumar-li la degradació de les praderies submarines, ja que cap obstacle s’oposa a la força de les onades que arrenquen la sorra.
Any rere any es repeteix la mateixa escena de zones litorals devastades, que hauran de ser reparades en lloc d’afrontar l’arrel del problema. Un consum de recursos sostenible i solidari disminuiria el volum d’abocaments contaminants; un millor funcionament dels processos de depuració evitaria l’arribada a la mar d’una quantitat de substàncies impossible de ser processada pels organismes marins, i les dues mesures començarien a revertir els temibles efectes del canvi climàtic. Ens hem acostumat a amagar la brutícia sota la catifa en lloc d’usar de manera assenyada dels avenços tecnològics per eliminar-la. No importa gastar grans sumes de diners en arreglar el que podria prevenir-se, segurament a un cost menor. És més impopular parlar d’escombraries que de reconstrucció de platges; així sembla que es duen a terme actuacions importants enfront de les catàstrofes.
Filomena, com anteriorment fou Glòria, ens situa davant les conseqüències dels nostres actes, ens mostra que el camí que portem condueix a desastres cada vegada més grans. Només hem de parar, reflexionar i deixar d’actuar sota els constrenyiments de la cultura del pelotazo i del resultat ràpid, per analitzar els problemes en totes les vessants per adoptar solucions reals i duradores. Escombrar sota la catifa, fins ara, ens ha causat perjudicis creixents i no ha resolt cap de les dificultats que afrontem. És el moment d’assumir i de prevenir sobre la base de l’experiència obtinguda al llarg dels anys; tenim els mitjans i, encara, l’oportunitat de fer-ho. Filomena, amb tot el seu poder destructiu, ens torna a oferir una altra oportunitat de fer les coses bé.
