La Laia no estava preparada perquè algú cuidés d’ella. Tota la vida havia actuat a l’inversa, sempre era ella qui cuidava dels altres. A la vida no pots ser les dues coses: o cuides dels altres o et deixes cuidar. Els seus pares, que no gosaven mai quedar-se sols; el seu home, en Bernat; els seus fills, que cada dia la reclamaven més o els seus dos germans petits. Ella era d’aquelles persones que s’ha acostumat a cuidar dels altres i no perquè ells li hagin demanat mai. Tot el contrari; a vegades, per ser tan present, es feia pesada.

Era la gran de tres germans i també els feia una mica de mare. El petit, en Dani, se n’havia anat a Dublín a fer l’Erasmus i la Gala, la segona, s’acabava de quedar sense feina. Estava acostumada a una vida més o menys rutinària. Portar la casa, cuidar els nens i passar els caps de setmana a la muntanya amb en Bernat i els nens. Estava tan acostumada a això que no trobava temps per ella i tampoc ho trobava a faltar.

Li agradava la vida que portava perquè mai n’havia tastat cap d’altra. No li agradava que el seu home, en sortir de treballar, agafés la bici durant hores i hores i arribés a casa quan tothom dormia. Per estrany que pugui semblar, mai li va recriminar que els seus moments de parella estiguessin a punt de desaparèixer. El seu únic retret -i que feia poc sovint, només quan tenia un mal dia- era per dir-li que un dia els seus fills no sabrien qui era el seu pare, de poca estona que els hi dedicava. I així passaven els dies, les setmanes i els mesos. Com més detalls procurava tenir amb ell, menys paciència li quedava a en Bernat. Tot se li feia gran, pesat, superflu. La distància, l’estrès del dia a dia i la passió per la bicicleta els havia separat tant que cap dels dos va protestar quan ell va començar a passar nits fora de casa. Quan els nens anaven i venien, quan no hi havia una rutina horària ni cap tipus de control i quan el rendiment escolar de la gran va començar a baixar.

Que curiós. Ella, que mai havia necessitat ningú perquè li semblava que ho tenia tot. Per molts problemes que hi poguessin haver, era feliç amb el que tenia. Una família, una feina i un bon entorn. No necessitava res més i mai hi va donar gaire importància fins que un d’aquests tres pilars va començar a caure.

No sabia ni com explicar-ho als altres. Ni a la seva germana, amb qui sempre havien compartit secrets i confidències. Ni amb les companyes de feina que l’havien acompanyat des del primer dia que va entrar a l’empresa de cosmètica.

No recordava l’última vegada que havia plorat en públic i no tancada al lavabo de casa. A vegades, de tan forta es feia poc transparent i la gent la veia com una persona freda, dura, d’aquells a qui sempre els has de donar la raó perquè estiguin contents.

Va escoltar els silencis, que no eren gens incòmodes i sí molt propers. Tenia moltes ganes de dir-li coses, és clar que sí, d’omplir aquell buit amb alguna paraula que la fes sentir millor. Però, per molt que hi donés voltes, no va trobar cap paraula que pogués transmetre el dolor que sentia. A vegades, quan les paraules no surten, els silencis es fan més presents i acaben omplint molt més que qualsevol frase mal construïda. A vegades, no podem pretendre controlar-ho tot.

Saber escoltar als altres, sense interrompre’ls, també és estimar. També és recolzar, també és donar suport. Ni consells ni paraules d’ànim. Sovint, el que cura és ser escoltat en un silenci ple de presència.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram