Estem gestionant la derrota i ho estem fent com podem. Amb molt més desencert del que tocaria, és evident. El problema més palpable, crec, és el desgast emocional que carreguem sobre les espatlles. Es nota que els presos i la repressió pesen i això està fent que tothom es comporti de manera estranya: uns, quedant-se amb la bandera de l’1-O i exhibint l’independentisme més testosterònic; altres, dubtant de si explicar del tot o no que el seu pla no és a curt termini i que inclou aromes peixalcovistes.

El dolor ens enverina el discurs a tots. Però ja han passat molts mesos d’ençà dels primers empresonaments i hauríem de ser capaços de refer-nos del cop i no deixar que aquest dolor continuï prenent decisions en nom nostre. Els presos han repetit mil vegades que són conscients de quin és el seu paper històric. Per què a fora no assumim el nostre? Per què no som capaços de tirar endavant, fent propostes que no vinguin embolicades de dolor?

Crec que toca ser valents en aquest sentit. I això significa ser capaç de posar-te davant d’un faristol i explicar solemnement el què, el perquè i el com de la teva proposta post-1O.

És evident que JxC i ERC tenen propostes diferents. Doncs que les expliquin, però clarament. Que surti JxC i expliqui amb detall en què consisteix i què implica la proposta d’anar a totes amb una majoria dèbil i debilitada, sense reconeixements i amb mitja Catalunya a punt per ajudar l’Estat a escanyar-te. Que surti ERC i expliqui amb detall en què consisteix i què implica girar full de l’1 d’Octubre, seguir la veta a l’Estat per dirigir la gestoria i aspirar a una majoria més àmplia en un futur no determinat.

I que no s’escudin en excuses com, per exemple la unitat, per evitar fer aquesta reflexió i aquest pas. No ens enganyem, no hi haurà unitat independentista en un futur pròxim perquè, ara mateix, hi ha -com a mínim- dos projectes antagònics per aconseguir-la. I no passa res, la política és això. I el nostre país és aquest. No ens posem nerviosos ni vulguem embolcallar-ho tot d’unitat, perquè unitat no sempre vol dir projecte. I sembla que ara la invoquem més per donar una via de sortida al dolor -i per pressionar-nos els uns als altres- que no pas per marcar nous fulls de ruta amb cara i ulls.

Si us plau, deixem de fer política estèril amb el dolor i pugem a l’escenari. Expliquem-nos bé (sense limitar-nos a escopir titulars), bastim les propostes de dades i fets i tractem-nos com si algun dia haguéssim estat prou adults com per ser capaços de fer un 1 d’Octubre.