Veient com s’esveren els diputats del PP i de Vox quan al Congrés es critica el Rei o es qüestiona la “unidad de España”, es veu perfectament quin és el problema del nacionalisme espanyol.

El nacionalisme espanyol es fonamenta en un dogma de fe. La “unidad de España”, aquest és el bé suprem, intocable, sagrat. Tant és que la consecució d’aquest dogma hagi demostrat ser un estrepitós fracàs històric, perquè un dogma mai no es valida i passa per sobre de qualsevol altre valor social, com la convivència, el respecte o la mateixa democràcia. Només el fanatisme pot arribar a imposar per la força un dogma que ha demostrat ser invàlid. Parlo del fanatisme d’arrel franquista d’aquell coronel de la Guàrdia Civil que va dir que “el cumplimiento de la ley está por encima de la convivencia”, per justificar la violència policial de l’1-O. Parlo del fanatisme patriòtic dels diputats quan amenacen, insulten i criden per no deixar parlar.

El nacionalisme català, en canvi, no té la independència com a cosa sagrada i una prova d’això és que la manera de validar aquest projecte és mitjançant referèndum i no per imposició. Els projectes es proposen, es qüestionen, es deliberen, s’avaluen… i finalment es voten. L’independentisme sap que pot perdre en un referèndum, però no està disposat a perdre la democràcia.

Em sembla legítim que s’invoqui la “unidad de España”, però no que se’ns imposi amb bel·ligerància. Voleu “unidad”? Perfecte: comenceu per respectar els drets de les persones i dels pobles.