“Is ini ipirtinitit, hibititgi siciil, iquipimints i ispiis virds” són els arguments repetits fins a la nàusea per defensar la construcció del Calderí. No posen sobre la taula el preu a pagar en forma d’augment d’emissions, de consum de recursos materials i energètics i de riscos per a la salut. Tant de bo algú de l’equip de govern que va signar la declaració d’emergència climàtica hagués estat a la xerrada del Jaume Grau, d’Ecologistes en Acció, que organitzava el Casal Cultural el passat dia 5 de novembre. El que va explicar el Jaume no calia que ho expliqués cap científic: urbanitzar i edificar té un impacte negatiu sobre el canvi climàtic. O algú es pensava el contrari? Mai redueix emissions, només les augmenta: en l’extracció, fabricació i transport de materials de construcció, en el procés d’edificació, per la pèrdua de carboni i de capacitat d’absorció de CO₂ dels ecosistemes sobre els quals s’urbanitza, pel consum de recursos i les emissions durant la seva vida útil, tant per al seu funcionament (sobretot en climatització) com per a usos indirectes i la mobilitat derivada… Una obvietat. Mentrestant, l’IPCC diu que, o reduïm dràsticament les emissions, o ens n’anem a la merda (unes abans que les altres). Els que defensen construir el Calderí, simplement, accepten la derrota, la incapacitat d’imaginar res que no sigui més ciutat.
Passen, doncs, per l’adreçador de deixar a les promotores construir nous habitatges privats mentre ens desnonen dels nostres, i fer un macrocentre comercial mentre es mor el petit comerç. Per l’adreçador de perdre 300.000 metres quadrats de sòl fèrtil i seguir depenent cada cop més de la importació d’aliments llunyans, mentre la nostra pagesia prega per un relleu que no té accés a la terra. I per l’adreçador de destruir un important pas de fauna protegida, per aconseguir què? Unes molles d’habitatge protegit (el mínim que obliga la llei), que no sabem quant serà de lloguer social i que, a més, es trobarà en una zona inundable i de risc químic. Ah, sí, i sòl per dotar d’equipaments aquest nou barri que s’han tret de la màniga. És cert que tenim un problema d’habitatge i que cal augmentar el parc públic i de lloguer social, però és fals que l’única forma de fer-ho, ni la millor, sigui la reserva en promocions d’obra nova. Cap estudi sobre el parc buit d’habitatge, ni sobre la seva estructura de la propietat, ni sobre les opcions de tempteig i retracte en operacions de compravenda.
És cert que cal augmentar el parc públic d’habitatge, però la manera de fer-ho no és amb obra nova
És cert que ens manquen alguns equipaments, especialment de caire cultural, però és fals que no hi hagi més sòl on poder-los ubicar (que jo veig solars buits i m’entren ganes de plantar-hi un hort comunitari), o que s’estiguin aprofitant els actuals equipaments. O és que passen per l’adreçador, potser, perquè necessitem els ingressos derivats de la promoció immobiliària de sòl públic, perquè ens falten recursos i tenim un deute que ens ofega? Que en parlin clarament, que no venguin com a oportunitat el que realment és una derrota.
Parlen de ciutats sostenibles, per a les persones, i altres etiquetes verdes, perquè no ven massa ni és la seva lliga parlar de desurbanització, de reequilibri territorial, de reprogramació, de repensar el model agroalimentari. Donen per bo l’oxímoron del desenvolupament sostenible, sense reflexionar sobre què vol dir desenvolupament. Cap a on anem en aquest suposat i inevitable progrés lineal? Cap a la millora de la qualitat de vida de les classes treballadores sembla que no… I què vol dir sostenible? Intueixo que posar-hi plaques solars, plantetes i el segell eco-bio a tot. Assumir la realitat de la crisi climàtica és difícil i impopular, i fer una planificació urbana conscient sense socialitzar la propietat del sòl és gairebé impossible. Però ja no hi ha temps per vacil·lar, ens apropem al punt de no retorn. I si bé nosaltres sols, des de Mollet, no garantirem un decreixement socialment just protegint el Calderí, això no treu que sigui la nostra obligació fer-ho.
Ja que els polítics no han sabut, potser un jutge ens donarà una segona oportunitat. Salvem el Calderí, repensem-lo per a la sobirania alimentària, per a la biodiversitat, com Gallecs. Esprimem al màxim el sòl urbanitzat fins ara, però no condemnem el darrer espai agrícola no programat, ni cap pam més de sòl permeable. O, si més no, tinguem un debat profund i seriós, que no som criatures.
