Ja som al mes de setembre i tornem a tenir sobre nostre la convocatòria d’una gran manifestació sense cap motiu estratègic aparent. L’11 de setembre, no sé ben bé què a Plaça Espanya. Ja pots comprar la samarreta per qui sap què. Tria el teu tram per què sé jo. Reserva el teu autocar per anar ves a saber on. I així amb totes les inèrcies que fa anys que ens acompanyen els dies previs a la Diada.

Segur que no som un cas únic al món, però em costaria trobar exemples d’altres moviments que siguin tan eficients a l’hora de malgastar energies. Amb les presons i l’exili interioritzats i amb una sentència demolidora a l’horitzó, ¿per què t’entestes a organitzar una enorme demostració de força quan no tens la gent mentalment a punt ni cap nou motiu que inciti dos milions de persones a sortir al carrer? ¿Per què t’amarres a una data cíclica al calendari i t’obligues a explotar-la mediàticament quan no tens gaire res a dir? Tan fàcil que era dir, escolteu, aquest any que cadascú faci el que vulgui l’11 de setembre, la cita col·lectiva i de país és el dia de la sentència i aneu-nos cordant els cinturons perquè ja tenim a punt la resposta massiva.

Tan fàcil que era dir que aquest any la cita col·lectiva i de país és el dia de la sentència…

Doncs no. Busos amunt i avall, publicitat aquí i allà, debats estèrils per tot arreu, i a cremar la gent a poques setmanes de la sentència -el dia clau, aquest sí- sense dur cap objectiu a la pancarta. Bé, sí, sí que hi ha un objectiu. “Objectiu: independència”. Un objectiu precís, un full de ruta clar, una pressió estratègica. En fi. És inexplicable tot.

No tots els onzes han estat absurds, només faltaria. De fet, la majoria han estat imprescindibles per obrir camí, i gràcies a déu dels miracles de l’ANC. Però n’hi ha hagut algun especialment angoixant. Penso en el descentralitzat, el del 2016, aquell patir de quan no tens absolutament res a dir. I penso, sobretot, en aquest núvol negre que s’acosta.

No sé com anirà. Com que som com som, és probable que vagi bé i tothom tan content cap a casa. Però potser seria millor per a tots que no hi vagi, i que l’ANC s’adoni que els onzes tenen sentit quan serveixen per apretar en una direcció concreta (el 2017, per exemple, amb el referèndum a tocar), però no quan només serveixen per estressar la dèbil estratègia independentista, segrestada pel romanticisme d’una data.