Llicenciada en cant al Liceu i guanyadora del Premi d’Honor de la seva promoció, Tobella camina amb pas ferm. Col·lecciona premis de prestigi -Francesc Viñas (2011 i 2012) com a millor cantant catalana i espanyola- i prepara nous projectes, com ara ser membre del jurat del concurs de cant a local.
A més de cantar, formes part del jurat del primer concurs de cant Josep Palet, en una nova iniciativa que promouen l’Ajuntament i Joventuts Musicals. Què esperes d’aquest concurs inèdit a Martorell?
Serà un èxit! De fet, ja ho és perquè s’hi han presentat molts aspirants. Ens hem de felicitar per la iniciativa que ha tingut Joventuts Musicals de Martorell, amb l’Aleix Palau al capdavant com a comissari de l’Any Palet. Aquest concurs projectarà el nom de Martorell arreu lligat al cant. Estic molt il·lusionada com a membre del jurat i esperem que aquest concurs tingui continuïtat amb els anys. A més, dins del cicle també hi podré actuar l’1 de maig a l’Escola de Música.
T’endinses en la música per la influència familiar, no?
Sí, totalment. Quan era molt petita els meus pares em van fer estudiar a l’Escola Municipal de Música i, ja en els inicis, tenia una certa gràcia. Hi anava amb els meus germans, qui també s’han dedicat a la música, tot i que no de forma professional. Amb el pas dels anys, li dec molt a qui va ser durant molts anys el director de l’Escola, en Joan Almirall. Després del solfeig va venir la meva participació amb el cant com a membre de la Coral Ars Nova de Martorell. Els meus primers concerts van ser en casaments d’amics i coneguts. Un dels meus primers papers va ser en una òpera de Verdi, a Sabadell.
En aquell moment, compaginaves el cant amb la feina com a secretària en una empresa.
Sí, jo vaig estudiar per ser administrativa i el cant era la meva autèntica passió. Quan vaig accedir al Cor de la Cambra del Liceu vaig haver de fer un pas endavant i prendre una decisió important: deixar la feina i dedicar-me a la música.
Fins que t’arriba la primera gran oportunitat amb l’espectacle Hänsel i Gretel, al Liceu.
Aquest va ser el primer gran punt d’inflexió en la meva vida professional. Després de passar un càsting, vaig interpretar el paper de Hänsel. Va ser una obra de petit format que va començar a l’Auditori de Cornellà i que va tenir continuïtat per diversos teatres de l’Estat espanyol en una gira llarga.
Si hi ha un moment clau en la teva vida és marxar a estudiar cant a Florència. Allà, a més, coneixes qui acabarà sent el pare de les teves dues filles.
Sí, se’ns dubte. Hi tinc molts bons records vivint a prop de Santa Maria Novella. Aquell temps vaig conviure amb joves d’arreu del món com jo que es volien dedicar a la música a l’Accademia per Cantanti Lirici del Maggio Musicale Fiorentino. A banda de tot allò que vaig aprendre, també vaig conèixer l’Alessio Coppola, qui és el meu marit, i amb qui després vam formar un duo estable.
Com conviuen dos músics compartint el mateix sostre?
Fent soroll… (riu). Tenim horaris diferents i passem moltes hores fora de casa. Però, és clar, un pianista i una veu junts… Sempre acabem fent alguna cosa. Les nostres filles ja respiren música pels quatre costats.
Darrerament les institucions públiques i privades estan promovent l’òpera al gran públic. Des de dins teniu la mateixa percepció?
Per una banda, hem millorat i per una altra, hem anat enrere. La crisi i l’augment de l’IVA cultural ha fet molt mal en la professió. Això ha provocat que hi hagi menys diners i que s’ofereixin feines gairebé regalades. Ara bé, hi ha més facilitats que mai per accedir a la cultura. Si parlem de música clàssica, s’està obrint les portes a gent que fins ara no hi tenia cap accés. Això és molt bo per a tots.
Has trepitjat els principals escenaris de l’Estat i d’Europa acompanyada amb referents del món de l’òpera. Te’n queda algun de pendent?
Sí, n’hi ha molts! Ara bé, el meu somni és actuar al Metropolitan de Nova York. Em faria molta il·lusió cantar-hi i estic segura que se’m posaria la pell de gallina. Com a martorellenca també m’agradaria cantar als peus del Pont del Diable. Seria una passada.
