Durant els nou mesos que va tenir càncer de mama, Rosa Grau va escriure un total de 58 poemes. En finalitzar les teràpies, va decidir il·lustrar i contextualitzar cadascun dels textos. Tot aquest conjunt forma Tinc un bony al pit, el primer llibre escrit íntegrament per Grau i el qual és el centre d’aquesta conversa.
Abans de Tinc un bony al pit, ja escrivies i publicaves els teus textos a diferents blogs. Quan vas sentir la necessitat d’escriure?
Tinc la necessitat d’escriure des que vaig fer la comunió i em van regalar un diari personal. Des d’aleshores, no he deixat mai d’escriure-hi. Pel que fa a l’activitat literària, que va en paral·lel a l’escriptura al diari, vaig començar a escriure fa uns anys, quan em vaig fer militant d’un grup polític. Em vaig veure envoltada de gent molt jove i jo no tenia estudis acadèmics, em sentia en desavantatge. Així que vaig decidir estudiar Humanitats per la UOC i, per practicar i millorar els meus treballs de la universitat, vaig obrir el meu primer blog, Aigua d’arròs.
Segueix en actiu?
No, perquè em vaig adonar que parlava com si sentenciés. Llavors el vaig tancar i vaig obrir Carn reposada. Més endavant, vaig obrir Retrats i Cada dia diferent o igual, del qual sortirà un llibre que ja està quasi a punt. Quan em van diagnosticar la malaltia, vaig continuar escrivint al blog, però no hi volia publicar els textos sobre el càncer perquè no volia tenir tothom a sobre, compadint-me.
I aquests textos van acabar formant Tinc un bony al pit.
Sí. Vaig pensar que era una idea maca i que podria ajudar altres persones. Quan tens un càncer, coneixes molta gent que també en té o n’ha tingut, i sovint et trobes que fas pena perquè sembla que t’hagis de morir. Volia parlar del càncer sense tabús i recordar que sí, que hi ha gent que mor, però que també te’n pots sortir.
La compassió excessiva de la gent és una càrrega negativa important per als malalts de càncer?
És un rotllo. La gent ho fa a fi de bé, però de vegades cansa, perquè ja en tens prou tu amb estar serena. Fer pena et debilita. Tu et pots mantenir ferma i tirar endavant amb el que sigui, però si et comencen a tractar de malalta i de pobreta, al final et creus que ho ets. I jo no ho era, només tenia un càncer.
Creus que el llibre pot unir les persones que tenen o han tingut càncer de pit?
Sí. De fet, sovint les presentacions del llibre es converteixen en un buidatge d’experiències de les assistents que han passat o estan passant per això. Totes em diuen: “És com si ho hagués escrit jo”. Realment s’hi senten molt identificades. Fins i tot hi ha un poema –un que parla de com de llarga es fa la malaltia i de com pesa en les persones del nostre entorn– amb què se senten identificades persones amb altres malalties. M’ho van dir un home amb una malaltia mental i una noia amb una malaltia minoritària, per exemple.
El fet de passar una malaltia com el càncer et canvia?
Jo m’he tornat més alegre. T’agafa l’alegria de viure. Potser hi ha coses que abans de passar la malaltia em feien mandra, com depilar-me o anar a la perruqueria, i ara em fan il·lusió, perquè mentre estava malalta no podia fer-les.
L’alegria ha estat present a tots els actes relacionats amb el teu llibre?
És clar. Va ser especialment bonic el dia de la inauguració de l’exposició dels dibuixos i poemes del llibre. Coincidia amb el Dia de la Dona i volia que l’acte tingués a veure amb l’empoderament de les dones. No volia fer un discurs pesat i vaig pensar a fer un ball totes juntes amb un mocador al cap: ‘El ball del bony al pit’. Un dels meus fills, que és compositor, va fer una música amb fragments de poemes del llibre i unes companyes van fer una coreografia maquíssima, que era com recitar amb el moviment. Finalment, aquell dia, un munt de persones vam ballar plegades al jardí de l’Enrajolada amb un mocador al cap. Vam representar molt bé el lema ‘Contra el càncer, alegria’. Era l’ambient que jo volia: l’alegria. Alegria perquè estem vives. Aquesta és l’essència de Tinc un bony al pit.
