Una de les tradicions de Nadal per a la gent de Martorell és veure els seus pessebres. Aquest any s’exposen a l’espai Muxart i al vestíbul de l’edifici antic de l’Ajuntament. Ha fet una doble versió d’Egipte i les columnes acompanyen el naixement. És la recompensa de tot un any de feina al seu taller.
Quan li crida l’atenció elaborar un pessebre per primera vegada?
La meva afició pels pessebres va ser des de ben petit. Jo vaig viure els primers anys a Horta, que aleshores era un poble a dins de Barcelona. Vinc d’una família de flequers, ho van ser el meu avi i el meu pare. Abans de Nadal sempre fèiem el pessebre a la fleca. Ja vivint a Martorell, quan tenia 10 anys, a l’escola Balmes vaig tenir de professor l’artista martorellenc Jaume Amat. Amb ell fèiem el pessebre clàssic i popular, amb la molsa, el naixement, el caganer… Però més endavant em va dir: ‘Llorenç, has de provar de fer un pessebre amb guix’. El primer que vaig fer em va quedar com un bunyol.
Martorell havia tingut una gran tradició pessebrista, com la que es manté a Esparreguera i Olesa.
Durant l’època franquista, el Frente de Juventudes organitzava un concurs de pessebres. Un jurat es dedicava a anar casa per casa per puntuar els pessebres. Aquell concurs jo l’havia guanyat molts anys! N’hi havia de molt bonics.
Amb els anys ha canviat el mètode per elaborar els pessebres?
Sí, és evident. Ara una bona part el faig amb porexpan! Aquest material el vaig descobrir amb els artistes de La Tramoia, amb qui compartim taller. Ara tenen menys pes i la tècnica s’ha perfeccionat molt amb el pas dels anys. Tot i que el guió del pessebre sempre és el mateix: el naixement i els diferents passos fins a l’adoració, el que el fa especial és tot el que l’envolta. Faig pessebres artístics, adaptant el clàssic a altres cultures del món. Com el que es pot veure aquest any, dedicat a Egipte, on apareixen columnes, dunes i tots els complements d’aquella cultura. És una feina que la faig tot l’any. Vinc al taller un parell d’hores cada matí.
A més dels pessebres, el cinema és la seva altra passió, seguint els passos del seu avi i el seu pare.
El meu pare no volia treballar de nit i dormir de dia perquè no s’hi va acabar d’acostumar i va canviar d’ofici. El meu avi era molt aficionat al cinema sent fundador i propietari del Cine Unió d’Horta, a la plaça d’Eivissa. L’any 1947, en Llorenç Mateu, propietari del Cinema Martorell, ubicat al carrer del Mur, va posar el negoci a la venda. El meu pare ho va veure anunciat en un diari i va arribar a un acord per arrendar el negoci, que va passar a ser de la nostra propietat.
Vostè, pràcticament, va viure les hores d’esbarjo al cinema.
La meva primera tasca al cinema va ser posar les butaques en ordre! En aquells moments les butaques no eren fixes, com ara. Abans d’iniciar la sessió les col·locàvem al seu lloc respectant la separació dels passadissos. Després vaig passar a ser l’acomodador del cinema.
A tots els qui vam anar al cinema el recordem amb un objecte per a l’acomodador: la llanterna.
[Somriu] Sí! Em dedicava a acompanyar els espectadors al seu lloc. Sempre hi havia algun espavilat que venia sol i em demanava seure a prop d’alguna noia per lligar.
És certa la llegenda que els qui volien flirtejar es col·locaven en les darreres files?
No és cap llegenda, és la veritat. Ja els veies a venir… Recordo una anècdota d’una noia de l’època que l’endemà de la pel·lícula va venir al cinema a recollir una faixa que havia perdut… Ella em va assegurar que se l’havia treta perquè li estrenyia en seure a la butaca. Que tothom pensi el que vulgui.
L’any vinent farà vint anys que van abaixar la persiana. Des d’aleshores Martorell no té cinema. Com pot ser possible?
L’esclat de tenir un apartament a la platja, que en el seu moment va provocar la marxa de molta gent als pobles els caps de setmana, i l’accés dels joves a les discoteques van fer mal al cinema. Ara bé, el factor decisiu va ser que no podíem competir amb els cinemes de Barcelona amb les estrenes. A Martorell, per contracte, les podíem visionar fins sis mesos més tard. Tots aquests factors han influït decisivament en un declivi evident del consum de cinema. La gent prefereix anar a esquiar o veure un partit de futbol. El cinema està en perill d’extinció.
