Als 90 va entrar als televisors de molts catalans, però és un actor tot terreny: mai no ha baixat dels escenaris i ha col·laborat a molts programes de ràdio. Ara, fa Polònia a TV3, Ossos al Teatre Victòria i Estat de Gràcia a Catalunya Ràdio. Amant del vi, va ser el pregoner de la Festa del Roser i tornarà a Martorell amb El Sommelier.
Com valores l’experiència de fer el pregó de la Festa del Roser?
Va ser una experiència molt bonica. Per primera vegada, després de fer un pregó, em vaig quedar a veure els balls, els gegants… En aquell moment em va venir molt de gust gaudir d’una part de la festa, fins que vaig haver de marxar.
Quina és la teva relació amb el vi, protagonista indiscutible de la Festa del Roser?
La meva relació amb el vi ve de molt lluny, des de petit. A casa meva sempre havia estat molt present. Teníem la tradició de fer excursions els caps de setmana i anar a comprar vi a la zona del Priorat i Montsant. Sentia el meu pare i el meu avi parlar de vi i això em va marcar. A més, abans no era estrany que els nens beguessin una miqueta de vi, així que jo berenava coses com pa o préssec amb vi i sucre. Amb el temps, m’he descobert com un amant del vi: en compro, en tasto… Això sí, mai no m’he emborratxat [somriu].
Parlem ara de la teva faceta més coneguda, la d’actor. També et ve de lluny?
Aquesta no, em ve de relativament a prop. Amb 24 anys ja era funcionari de l’Estat, però em vaig adonar que no volia dedicar-me a allò. En aquell moment, vaig decidir canviar de camí i començar a estudiar teatre. D’altra banda, vaig tenir la sort d’anar a parar a Ràdio Reus, on vaig conèixer l’Andreu Buenafuente. Vam començar a fer un programa de ràdio: El Terrat. Era una cosa molt senzilla, però va agradar a la gent de Barcelona, així que ens van contractar i vam marxar tots cap allà. Això va ser el començament de tot.
I d’allà vau fer el salt a la televisió. Quin record tens d’aquella època?
Quan en parlem amb els companys –amb l’Andreu i l’Oriol Grau– sempre diem el mateix: “Recordeu quan érem els Beatles?”. Era molt bèstia. Vam començar a fer Sense títol, La cosa nostra… i ens va anar molt bé. Jo crec que vam crear una tendència que fins aquell moment no existia. Veníem d’un poble i teníem una manera de parlar i un humor més rural, que es va acabar impregnant a una gran ciutat com Barcelona. Ho recordo amb molt d’afecte, perquè van ser els inicis i qui perd els seus inicis perd la seva identitat.
Més tard, amb Polònia, vas començar una altra etapa.
Sí. Quan vaig deixar de col·laborar amb El Terrat, vaig començar a Minoria Absoluta, que ja estava en marxa però encara era un projecte bastant jove. M’hi vaig incorporar pràcticament al començament, amb Polònia, Crackòvia… No vaig viure el naixement des de zero, com amb El Terrat, però gairebé. És bonic haver estat a dues productores i haver-les vist créixer.
I ser part de l’èxit de totes dues.
No m’agrada dir que soc part de l’èxit. És a dir, ho soc, en tant que hi ha molta més gent que també ho és, i jo tinc una petita parcel·la d’aquest èxit. Per exemple, a Polònia, gran part de l’èxit és dels guionistes. Tant a Minoria Absoluta com a El Terrat, sempre hem sabut nodrir-nos de gent que en sap molt. I sí, em sento una part implicada dels dos projectes i tots dos tenen un lloc al meu cor.
Parlant dels guionistes del Polònia, creus que s’arrisquen amb la seva feina tenint en compte la situació política actual?
Sí, fan propostes molt arriscades, però que sempre funcionen. I crec que el risc és de tots, també dels espectadors. Considero que Polònia fa una tasca molt important.
A banda de la televisió, durant tot aquest temps no has deixat de fer teatre. Et molesta que sovint quedi en un segon pla?
Doncs sí, perquè el teatre és la mare de totes les batalles, és el gresol on tot neix, és on n’aprens. A la televisió apliques el que prèviament has après al teatre, però amb un ritme diferent. Sovint el teatre queda al darrere perquè no et dona tanta visibilitat ni t’exposa tant. No és el mateix actuar davant de 300 o 400 persones que actuar per a 700.000 o més. Però realment el teatre és on poses en pràctica la capacitat que tens de transmetre al públic, on saps exactament què és el que funciona. Sóc un gran enamorat del teatre.
És on més gaudeixes?
Gaudeixo de manera diferent. El teatre és una satisfacció immediata, reps la resposta del públic al moment, i això el fa especial. Saber que has agradat o que has arribat a la gent és el millor que hi ha. A la tele també gaudeixo, però després de fer una obra de teatre te’n vas a casa d’una altra manera.
Així, el vi i el teatre són les teves dues grans passions?
Sí, són dues de les coses que em mouen. Crec que el vi és una manera de conèixer-se a un mateix, perquè ens permet explorar una part que de vegades tenim amagada: la capacitat de descobrir olors, sabors i sensacions. I el teatre no deixa de ser el mateix. Actuant també et coneixes i descobreixes quins són els teus ressorts i les teves maneres de funcionar.
I a El Sommelier vas fusionar les dues coses.
Exacte, vaig casar vi i teatre, i va ser meravellós. Vaig poder parlar amb autèntics sommeliers, amb perfumistes… En definitiva, amb gent que viu l’experiència de descobrir què hi ha a dins d’una copa de vi. Em sembla un món fascinant, és una passada. A més, El Sommelier és un espectacle concebut per fer-se a qualsevol lloc, perquè l’escenografia és molt senzilla. Això permet que es pugui maridar teatre, vi i espais naturals. Al cap i a la fi, és un tast! Es pot fer tant al teatre com a unes caves o fins i tot enmig d’unes vinyes.
Com a artista, el públic coneix sobretot la teva faceta còmica. També en tens una de dramàtica?
Sí, i jo sempre l’he reivindicat. Però inevitablement, per història i per bagatge, la gent em relaciona amb l’humor. També em passa amb la meva família, perquè des de petit m’ha agradat fer riure, m’ho he passat sempre molt bé fent-ho. Però ara, potser perquè ja tinc una certa edat, no només vull fer riure, també vull explorar aquesta part fosca meva, aquesta part de psicopatia que tots tenim, encara que l’explotem poc. I El Sommelier, de fet, no és una obra còmica.
Però el públic reia.
Sí, però era una mena de riure malèvol, un riure de nerviosisme, com quan estàs a una església i algú et fa una broma. Reconec que, en un principi, no esperava que la gent rigués, perquè la història que explica Romano Lentini, el sommelier, és molt dura. Però potser és tan dura que arriba a ser grotesca. Romano Lentini és molt especial, és un personatge dur, adolorit i turmentat per la seva capacitat singular que li permet, a més d’olorar vins, olorar les sensacions de les persones. En certa manera, és fins i tot perillós.
Precisament aquest personatge et farà tornar a Martorell a la primavera. Per què els martorellencs haurien d’anar a veure El Sommelier?
Per compartir bon vi i bona gastronomia mentre gaudeixen de l’espectacle. No vull fer com els romans, que donaven un sac de gra perquè la gent anés al circ, però els convido a gaudir d’aquests plaers.
